Entrades

Atrevir-se a somiar

Imatge
   El seu somriure, just  a l’instant en què esclataren els aplaudiments del públic, va omplir la sala. També el meu cor. Llavis que, en silenci, narraven una història. Una que parlava de l’orgull d’estar sobre l’emblemàtic escenari,  de la satisfacció de compartir una passió, de la convicció de créixer abrigada, de la il·lusió de sentir a prop els éssers estimats. I encara més... diria que explicava que un dia ho va somiar. Va ser el mateix dia que es va atrevir a creure que podia esdevenir.   Era un dia qualsevol, preníem alguna cosa en una terrassa de la Plaça Europa i ho va soltar com una bomba. Estava decidida. Aleshores ens creiem gates velles, però en realitat només érem unes nenes. I sí, va agafar la maleta, i se’n va anar a buscar el seu lloc al món.  S’instal·laria a casa d’una amiga, a Barcelona, durant unes setmanes fins que trobés alguna cosa. Les amigues ho són tot (tenim sort de tenir-nos, oi?). Allò d’agafar i marxar –i això que és ara– potser mai hauria pogut ser

L’art de la solitud

Imatge
  La solitud deu ser un art. O és que nou us remou els sentits i les emocions? Com qui es mira el mar en un quadre de Monet, o escolta a Chopin, la solitud, també fa aflorar racons d’un mateix −íntims, profunds−, que poden esclatar en delit, o enfrontar-te amb el pitjor dels turments. Per estimar la solitud t’has d’estimar. I no sempre t’estimes prou per estar només amb tu mateix, sense fugues de la veu (la del teu dimoniet) que et mostra, com en un catàleg, ficcions excelses. La solitud t’endinsa en el laberint interior particular. Per sort, com més cops el recorres, més el coneixes, i més fàcil és gaudir-lo.   Fotografia: https://lapiedradesisifo.com/2018/02/25/soledad-solitud-dos-formas-diferentes-estar-solo/

Inesgotable joventut

Imatge
Se’l mira amb ulls tendres i provocadors alhora, i somriu.  Té un posat despreocupat. És estiu, i el dia, la vida, la felicitat, allarga. Té els cabells llargs i  negres. Al principi els porta recollits, per això no paro esment en la seva cabellera fins més tard que es desfà el monyo. Desborda tanta joventut que sembla inesgotable. Em sorprèn un punt d’enveja que em recol·loca als meus quaranta i escaig.  I sí, penso allò de “qui pogués tenir vint anys una altra vegada”. Però amb la visió que et dona, irremeiablement, l’experiència dels quaranta. Seria tan diferent... Ho seria? S’atansa a la seva galta i li fa un petó,  pren l’últim glop del granissat de llimona i s’alcen. Pas a pas desapareixen de la meva vista per continuar amb la seva vida mentre jo li dono tombs; un dia, també vaig ser jove i bonica, però no ho he sabut fins ara. Fotografia: https://www.jardineriaon.com/fotos-de-margaritas.html

Fases lunars

Imatge
  Se m'ha sincronitzat l'ego amb les fases lunars. Per increïble que sembli és així. La setmana passada estava pletòrica, com el pleniluni. Aquesta, cada dia que passa em sento més poca cosa. I la que ve, ja ho veuràs, estaré tancada a casa plorant les meves misèries.

Endins

Imatge
El beso de Gustav Klimt En la tendresa de la nit ascendim refugiats l’un en l’altre. Aplegats sota els llençols traspassem els murs de la pell, endins, fins a perdre’ns en el deliri. I habitem, per una estona, en la desraó dels sentits d’un món il·lusori en el que només tu i jo hi som, i per una estona ens hi quedem per sempre.

Feminisme

Imatge
Vaig anar a la xerrada una mica atemorida, no sabia que esperar; radicals amb llances i destrals, exposició de gravats al pit amb missatges hembristes, concentracions d’odi cap a l’espècie masculina...  Però només hi vaig trobar dones que, com jo, aspiren a un món en què el principi d’igualtat sigui un fet.

Seguim…

Imatge
Quin descans deixar de sentir allò de la nova normalitat i començar a recuperar la vella. No cal posar-li nom.  Ara fa un any celebrava la que seria l’última de les festes en molt de temps, Sant Joan, amb els de sempre. No recordo molt bé quines eren les restriccions del moment, el que sí que recordo és que ens donaven una petita treva, després de molt confinament, i que com a bons minyons comptàvem el màxim de persones permeses. Eureka! Quadrava! Així doncs, unes truites, unes coques, i alguns petards van fer la festa.  Després per aquí a ponent tot es va truncar de nou, i l’estiu tornava a estar ple de normes i restriccions, i després la tardor, i l’hivern, i la primavera novament...  Demà celebraré Sant Joan amb els de sempre, però de moment, avui, em posen la primera dosi de la vacuna. Entenc l’entusiasme de la gent quan arriba el seu torn per rebre-la. Significa recuperar llibertats i deixar anar moltes pors. Així ens l’han venut. Així ho estan executant. Però no em deixa de sorp

Lo Marraco

Imatge
Fotografia extreta de bestiari.cat   La ciutat aguaita:   Quan la primavera treu el nas per Lleida, lo Marraco, el drac més popular de la ciutat, es comença a despertar. Lentament va sortint de l’estat de letargia que ha mantingut durant els mesos de fred, amagat a bon recer. La temperatura del cos li augmenta lleugerament i els seus pulmons recuperen la freqüència respiratòria normal. Quan té l’ànima prou revifada, un equip de professionals el visiten per fer-li una revisió. Rastregen la pell a consciència buscant si hi té alguna ferida per guarir. Examinen les seves articulacions. Li mesuren els decibels entonant un rugit. Comproven que expulsa la quantitat justa de fum pel nas. Constaten que els seus passos són lents i segurs, i li netegen cada escata fins que llueixen resplendents, deixant-lo a punt per al gran dia.     Lo Marraco (pànic escènic):   Sento el pes de la fama a tot el meu cos. Aixafant-me. Exercint tota la força de la gravetat. Estrenyent-me. Recaragolan

Immens

Imatge
Sempre he admirat la teva felicitat, despreocupat cantusseges mentre fas i desfàs concentrat, abstret d’allò que t’envolta, atent a allò que t’envolta. No és contradictori si parlo de tu. Tan petit i tan conscient dels defectes del món on vivim. Tan senzill. I tan difícil. Les convencions socials ens perden, oi fill? La vida és així.   Compartim moltes estones reflexionant sobre la vida i el món, sempre aprenc alguna cosa al teu costat, no només a ser mare, que encara ho faig com puc, també a veure la vida des d’una mirada desacomplexada. Pròpia.   La vida és un joc en què de vegades només tens una oportunitat. D’altres, tornes constantment a la casella de sortida. És així, la vida. Buscava les paraules per descriure el meu neguit i potser la por se les reserva. Quan casa meva sigui una urna, seré només allò que quedi de mi en tu. Qui seré quan ja no hi sigui? Fotografia: https://i.pinimg.com/564x/76/f0/4d/76f04dddc26f20432ac0243900fa48b6.jpg

L’ombra d’un llimoner

Imatge
Es respira tranquil·litat aquí, potser no calia recórrer tants quilòmetres per sentir-la, però més a prop, en el dia a dia, no la vaig saber trobar. Encadenada a casa, al municipi, a la comarca, necessitava anar més enllà. I fer com si les restriccions no ens ofeguessin, com si la mort no ens perseguís, com si les pors estiguessin controlades, com si poguéssim decidir. Tenir tot el temps per nosaltres, gaudir de l'escalfor d'un sol primaverenc, deixar-nos captivar per l’encant d’altres pobles, i fer la migdiada sota l’ombra d’un llimoner.

De tant en tant

Imatge
Sembla que, de tant en tant,  estimar-se  es converteix  en un esforç.  Defalleixes;  et falten forces  per intentar recordar  de què anava la història.  No albires on conflueixen els camins,  però decideixes seguir caminant  encara que sigui sense rumb.  I per fi,  un dia, de nou, una guspira d’il·lusió  flirteja insistentment amb tu  memorant el perquè de tot plegat.  Pot ser que ho descobreixis  al fons dels seus ulls,  en una rialla espontània  o en un t’estimo que et creus.

L’abraçada d’un somni estrany

Imatge
La foto és de la pintura: Guayasamín y el abrazo Vaig pensar que igual havies marxat i abans havies passat per aquí. Que per aquest motiu, em demanaves  l’abraçada amb insistència. I que per això no vas parar d’estrènyer,  fins que, protegida entre els teus braços, em vaig sentir com una nena. No la que vaig ser, ella no es va sentir mai així, una altra.  La dona d’ara feta petita, la que comprèn les coses, la que ha après que darrere l’egoisme i la falta d’habilitats per comunicar-te també hi ha amor, el màxim que saps donar; i m’ho fas saber, perquè no ho oblidi, trobant-nos en l’abraçada d’un somni estrany.

La nena que vaig ser

Imatge
  Fotografia: Tony luciani   Per moltes arrugues que intentin esborrar la nena que vaig ser, persisteix sota la pell. Cada una és un camí traçat cap a un indret del futur. Però ja rau en el passat. L’origen, la innocència d’uns ulls límpids. Ara impassibles observen en calma com el temps corre i no es deixa atrapar. Mirar enrere em provoca vertigen. Mirar endavant se'm fa estrany. Insisteixo. No he deixat enrere la nena que vaig ser. Però, certament, de vegades no la trobo per enlloc.

En bucle

Imatge
Do While ( Covid-19 )                Reclou-te                Posa’t mascareta                Renta't les mans    Mantingues la distància Loop   Ni en un googolplex d’anys, hauria pogut imaginar que viuria una circumstància com l’actual. Hi va haver un temps en què ens sobraven els petons, en què abundaven les abraçades, els rostres tenien expressió i la veu no tenia obstacles. Te’n recordes?  Fotografia:  https://kaosenlared.net/wp-content/uploads/2019/09/bucle-temporal-dilatacic3b3n-del-tiempo-56699459-800x675.jpg

Respiro a tres temps

Imatge
Inspiro a tres temps. La flaire s’endinsa profund fins a la memòria. Desenredo les idees. Dubto de l'axioma. Viatjo al pretèrit perfet. Torno al present. Embasto moments. Camino amb eurítmia. Continc la bogeria. Recordo. Oblido. Invento. Et recorro amb les mans. T'espero al futur. Bresso la ment. Cuso els solcs dels cors (o ho voldria). Expiro a tres temps.

Brollar

Imatge
No descendim sinó que ens alcem des del nostre passat. (Anne Michaels)

Happycràcia

Imatge
−Em pots deixar no ser feliç durant una estona, si us plau?   A vegades tinc la sensació que està sempre feliç s’ha convertit en una obligació. Està mal vist sentir-se trist, deprimit, o enrabiat amb el món.  Però, és que a mi em senta bé cagar-me en tot de tant en tant, plorar perquè ho necessito, o fotre el cap com un timbal a una amiga amb cabòries del dia a dia. Perquè la vida no és perfecta i no soc una foto a l’Instagram. No sé en quin moment ens hem cregut tota aquesta propaganda simplista sobre la felicitat i el positivisme, atorgant-nos tota la responsabilitat, i si no som prou feliços, ens culpabilitzem, ens sentim incapacitats, un fracàs! Però la vida està plena de matisos, de circumstàncies diferents, algunes molt dures. Tot té un procés en què, sí, hem de donar valor a tot allò que omple d'alegria els nostres dies, però, si no aprenem a superar les dificultats reconeixent i acceptant els sentiments i emocions de frustració, pena, dolor, por, indignació, ira... difí

Mala jugada

Imatge
  — Estava pensant en com puc donar-li la volta. — La volta a què? — A la situació, és clar. — És qüestió d’acceptació, les coses són com són. S’han d’entomar tal com venen. — Què vols, que rigui la gràcia? — Millor que plorar... — És que em fa ràbia, i pena, i por... Has de reconèixer que ha sigut una mala jugada. A partir d’ara serà inevitable, però no estava preparada per encetar el meló. — No t’instal·lis en el “si hagués...”! ...atlov al il-ranod moc és oN—

Batego en català

Imatge
De les entranyes de la meua terra brota la llengua que m'estimo, la que m'ha vist créixer, la que em defineix i reconeix com a filla de les terres de ponent. En altres temps ofegaren les paraules, amagades com herència espúria, acollides  sols, en el confort de la intimitat. Lluny queden aquells dies. Avui, més que mai, orgullosa de ser d'aquí,  lo meu cor batega en sintonia amb cada mot que crida i defensa  la meva llengua, el català. Poema publicat en el recull "L'Estimem perquè és la nostra!" editat per l'Associació de Relataires en Català al maig del 2013. Revisat i adaptat, Setembre 2020.

Els principis i els finals

Imatge
Res acaba de cop.  Els finals també tenen un principi,  un principi tímid i imprecís.

Carpe diem

Imatge
Últimament la vida ens convida emfàticament a posar el focus a la curta, a planificar el futur com una possibilitat i no com un fet. Això ens retorna a la premissa que l’instant present és l’únic  al qual  hi tenim accés, i sempre és així. El passat i el futur són creacions de la nostra ment, un record o una projecció, només una idea. Acostumats a entendre el temps de forma lineal ens pensem que la vida és allò que passa  des que  naixem fins que morim, però i si la vida és només allò que fem i som en aquest precís instant? És en el present que sentim allò que ens evoca un pensament,  sigui d'un temps anterior o  posterior, per tant si som capaços de modificar els paràmetres o el context pensat, alhora, estem canviant la nostra vida. Viure plenament és la millor opció que tenim, i hauria de ser  l'única . «Carpe diem, quam minimum credula postero », o dit perquè ens entenguem: aprofita el dia, no confiïs en el demà. Fotografia: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thu

Només un record

Imatge
És als ulls que trobem els somriures més sincers. Ara és l’única part de la cara que ens veiem. Semblava que amb l’eslògan mascareta, distància i mans podíem crear una nova normalitat, però ha resultat que només era una gran fal·làcia. Quan ens n’hem adonat érem de nou a la casella d’inici. Com es viu una pandèmia? Existeix una manera de conviure amb el coronavirus sense tornar-nos bojos? No vull que es pari el món cada cop que hi ha una amenaça! Si aquesta és la gran solució al segle XXI, no hem evolucionat tant com ens pensem, que passarà a partir del setembre, quin és el pla? Perquè ja veiem que ara mateix no n’hi ha cap. Quedeu-vos a casa. No quedeu amb la família ni amb amics. No feu res, i així pararem el virus. Hem entrat en bucle? He passat per moltes fases des dels nous rebrots a Lleida, però sempre torno a la ràbia, la impotència i la tristesa de veure la mala gestió de la situació, de sentir com es culpabilitza la societat, i d’haver d’assumir unes mesures que perjudiquen l

Un mal poema

Imatge
Obra de Francisco de Pajaro  Un mal poema desordena i embruta el món, diu el poeta Joan Margarit, com una bossa d’escombraries deixada en mig del carrer. Dura afirmació, aquesta, que colpeja el poeta mediocre, fins i tot, quan no té grans pretensions.

Vella amiga

Imatge
Fa prou temps que ens coneixem per saber-nos les febleses, i llegir-nos els silencis quan confessa la mirada el que els llavis no volen dir. La memòria entrellaça les nostres passes, camí qui sap on. Sempre a prop, vella amiga que em sustentes  els dies grisos i m’acompanyes els alegres. Ets mirall que retorna fidel la imatge del que soc, vaig ser, i seré, fins i tot quan no m’hi vull reconèixer. Sempre a prop, amiga. Fotografia: https://statics-cuidateplus.marca.com/sites/default/files/styles/natural/public/chanclas-verano.jpg?itok=kyhEYwx8

El lado oscuro

Imatge
Una allau de tristesa es va desprendre dins meu en saber la notícia de la mort d’en Pau Donés. Les últimes setmanes la lluita es feia palès en el seu aspecte, però era un tio vital i s’encomanava.  Eso que tu me das , va ser el seu comiat, al seu estil, alegre i dinàmic. En la banda sonora de la meva vida ocupen un lloc destacat cançons com La flaca, El lado oscuro o Grita, de Jarabe de Palo, i és que, van acompanyar el meu pas a l’adultesa. Quina putada morir-se! Quines són les coses que has deixat per fer, Pau? Que aquí estamos de presta'o Que el cielo está nubla'o Que uno nace y luego muere Y este cuento se ha acaba'o Depende Depende ¿de qué depende? De según como se mire, todo depende (Depende, Jarabe de palo) Habitualment tenim els ulls centrats a mirar cap enfora, quan en realitat, el que volem, és mirar cap endins. El resultat és el judici. Interpretem allò que passa al nostre voltant a través de filtres formats per les nostres vivències i creences, i ho vivim com

Hàbits del passat (per tenir un futur)

Imatge
Fa uns anys la vida s’interpretava a un altre tempo. Els avenços en ciència i tecnologia s’han utilitzat sense tenir en compte com afecta el planeta que ens allotja, casa nostra. I és que pensem en la Terra com l’herència que ens és atorgada per llei, i que per dret en podem fer el que ens plagui. Però probablement és més encertat pensar que nosaltres som de la Terra, i no a l’inrevés. La nostra capacitat de raonar, imaginar i crear ens ha cegat tant que no hem vist les incongruències que estàvem generant, ni la destrucció irreversible que estàvem causant. Potser per prepotència i irresponsabilitat, potser per inconsciència. Sigui com sigui, estem en un punt en què els efectes causats són evidents i és responsabilitat nostra modificar els hàbits per tal de frenar i revertir, en tant que sigui possible, els danys que hem provocat. No només per respecte al planeta que habitem i per consideració a la resta d’éssers vius amb qui el compartim, sinó per tenir la possibilitat d’un futur e

Petites normalitats

Com quan  obro la finestra al matí i l’aire fresc del carrer recorre suaument la meva pell, recuperar petites normalitats, em dona vida. Després de setmanes desconnectada del món social reconec que m’està costant fer el pas de tornar a quedar en persona amb la gent que estimo. Ara la novetat és aprendre a viure en una normalitat en què acceptes una inevitable major exposició al virus, haurem de conviure amb la possibilitat que sortim contagiats d’alguna d’aquestes petites normalitats que amb tanta necessitat reprenem. Aquesta segona setmana de la primera fase començo a esborrar de la llista algunes de les abraçades pendents. I, tot i que es poden comptar amb els dits, encara me’n queden massa.

Nedar entre dues aigües

Fa por la mort. Per això vivim, o vivíem, sense tenir-la massa en compte. Llegia l’altre dia l'article d’una mestra, en el que transmetia la seva angoixa per la tornada a les escoles. Ella, deia, formar part de la població de risc, i tenia una por terrible a rebre un bombardeig de càrrega infecciosa dels seus alumnes. Es queixava que la tornada no era un tema acadèmic sinó econòmic, per facilitar la conciliació d’aquells que no poden fer teletreball. Em va fer pensar en com la por bloqueja tots els sentits deixant només aquell instint de supervivència que com a éssers vius portem a dins. Si et pregunten quin és el nombre màxim de morts acceptable davant la situació que sigui: la  covid -19, accidents de trànsit, violència masclista..., i penses en “persones” podria ser 100, 20, 10..., però si penses en els teus o en tu mateix, aquest número baixa fins a zero. Entenc que aquesta noia no es vulgui arriscar només perquè l'economia s’hagi de reactivar. També penso que tots a

El més important

Imatge
A la façana de casa hi tornen a niuar els pardals. Els colors de la primavera no han deixat d’allotjar-se en els cirerers, en les roselles, i en els conreus de blat. La vida, en si mateixa, segueix el seu curs ignorant els contratemps que la mateixa naturalesa provoca en la nostra manera de viure. La realitat és un indret estrany sustentat per una consciència col·lectiva, que uns quants, un dia, es van inventar i que la resta anem alimentant sense fer-nos gaires preguntes. La pressa en què habitualment estem instal·lats ens distreu de les coses importants de la vida. I si trobem un moment per a la reflexió, rarament en trobem un altre per aplicar les conclusions a les quals hem arribat. Quan tot això acabi, haurem de fer un esforç per no tornar a lo de sempre? Estem esperant en candeletes poder tornar a fer un munt de coses de les quals ens hem estat privant durant dos mesos. Però això, segurament, farà que deixem de tenir temps per fer-ne unes altres de molt més senzilles, i que ar

Ser feliç

Imatge
Se m’acumulen les hores de no poder fer allò que voldria. Perdoneu-me si anar a passeig i fer esport a l’aire lliure no m’han convertit en la dona més feliç i afortunada del món. Disculpeu-me, a més, per dir-ho. Responsabilitat i paciència són les paraules més dites durant el primer semestre de l’any, i molt em temo, que ho seguiran sent durant una temporadeta. De les dues vaig sobrada, diria, pregunteu-li a ma mare i al meu fill. De debò que sí, soc pacient i responsable, i també agraïda per l’esforç de tots. Però, diré, ─ i que em perdonin aquells que de debò ho estan passant malament, i aquells que segueixen a primera línia ─ que n’estic fins als ovaris.  Trobo a faltar sortir a sopar amb el meu home, quedar amb les amigues, fer el vermut amb ma germana, poder veure a ma mare... I és que ja comença a ser una necessitat d’aquelles que ocupen un racó important dins meu, i que acaben revolucionant-m’ho tot. Quan la llibertat queda suspesa, encara que sigui temporalment, e