Entrades

La foguera de Sant Joan

Imatge
  Celebrem el solstici d’estiu encenen una immensa foguera per espantar els mals esperits, per alliberar-nos de les impureses. La nit de Sant Joan, és nit d’alegria, el foc ens convida a ballar tots junts, envoltant-lo, la màgia il·lumina el riure espetega la música brogeix l’amor crema i el foc...             el foc encén la follia de les dones i els homes gaudint de la tradició.

La vella normalitat

Quin descans deixar de sentir allò de la nova normalitat i començar a recuperar la vella. No cal posar-li nom.  Ara fa un any celebrava la que seria l’última de les festes en molt de temps, Sant Joan, amb els de sempre. No recordo molt bé quines eren les restriccions del moment, el que sí que recordo és que ens donaven una petita treva, després de molt confinament, i que com a bons minyons comptàvem el màxim de persones permeses. Eureka! Quadrava! Així doncs, unes truites, unes coques, i alguns petards van fer la festa.  Després per aquí a ponent tot es va truncar de nou, i l’estiu tornava a estar ple de normes i restriccions, i després la tardor, i l’hivern, i la primavera novament...  Demà celebraré Sant Joan amb els de sempre, però de moment, avui, em posen la primera dosi de la vacuna. Entenc l’entusiasme de la gent quan arriba el seu torn per rebre-la. Significa recuperar llibertats i deixar anar moltes pors. Així ens l’han venut. Així ho estan executant. Però no em deixa de sorp

Lo Marraco

Imatge
Fotografia extreta de bestiari.cat   La ciutat aguaita:   Quan la primavera treu el nas per Lleida, lo Marraco, el drac més popular de la ciutat, es comença a despertar. Lentament va sortint de l’estat de letargia que ha mantingut durant els mesos de fred, amagat a bon recer. La temperatura del cos li augmenta lleugerament i els seus pulmons recuperen la freqüència respiratòria normal. Quan té l’ànima prou revifada, un equip de professionals el visiten per fer-li una revisió. Rastregen la pell a consciència buscant si hi té alguna ferida per guarir. Examinen les seves articulacions. Li mesuren els decibels entonant un rugit. Comproven que expulsa la quantitat justa de fum pel nas. Constaten que els seus passos són lents i segurs, i li netegen cada escata fins que llueixen resplendents, deixant-lo a punt per al gran dia.     Lo Marraco (pànic escènic):   Sento el pes de la fama a tot el meu cos. Aixafant-me. Exercint tota la força de la gravetat. Estrenyent-me. Recaragolan

Immens

Imatge
Sempre he admirat la teva felicitat, despreocupat cantusseges mentre fas i desfàs concentrat, abstret d’allò que t’envolta, atent a allò que t’envolta. No és contradictori si parlo de tu. Tan petit i tan conscient dels defectes del món on vivim. Tan senzill. I tan difícil. Les convencions socials ens perden, oi fill? La vida és així.   Compartim moltes estones reflexionant sobre la vida i el món, sempre aprenc alguna cosa al teu costat, no només a ser mare, que encara ho faig com puc, també a veure la vida des d’una mirada desacomplexada. Pròpia.   La vida és un joc en què de vegades només tens una oportunitat. D’altres, tornes constantment a la casella de sortida. És així, la vida. Buscava les paraules per descriure el meu neguit i potser la por se les reserva. Quan casa meva sigui una urna, seré només allò que quedi de mi en tu. Qui seré quan ja no hi sigui?

L’ombra d’un llimoner

Imatge
Es respira tranquil·litat aquí, potser no calia recórrer tants quilòmetres per sentir-la, però més a prop, en el dia a dia, no la vaig saber trobar. Encadenada a casa, al municipi, a la comarca, necessitava anar més enllà. I fer com si les restriccions no ens ofeguessin, com si la mort no ens perseguís, com si les pors estiguessin controlades, com si poguéssim decidir. Tenir tot el temps per nosaltres, gaudir de l'escalfor d'un sol primaverenc, deixar-nos captivar per l’encant d’altres pobles, i fer la migdiada sota l’ombra d’un llimoner.

De tant en tant

Imatge
Sembla que, de tant en tant,  estimar-se  es converteix  en un esforç.  Defalleixes;  et falten forces  per intentar recordar  de què anava la història.  No albires on conflueixen els camins,  però decideixes seguir caminant  encara que sigui sense rumb.  I per fi,  un dia, de nou, una guspira d’il·lusió  flirteja insistentment amb tu  memorant el perquè de tot plegat.  Pot ser que ho descobreixis  al fons dels seus ulls,  en una rialla espontània  o en un t’estimo que et creus.

L’abraçada d’un somni estrany

Imatge
La foto és de la pintura: Guayasamín y el abrazo Vaig pensar que igual havies marxat i abans havies passat per aquí. Que per aquest motiu, em demanaves  l’abraçada amb insistència. I que per això no vas parar d’estrènyer,  fins que, protegida entre els teus braços, em vaig sentir com una nena. No la que vaig ser, ella no es va sentir mai així, una altra.  La dona d’ara feta petita, la que comprèn les coses, la que ha après que darrere l’egoisme i la falta d’habilitats per comunicar-te també hi ha amor, el màxim que saps donar; i m’ho fas saber, perquè no ho oblidi, trobant-nos en l’abraçada d’un somni estrany.

La nena que vaig ser

Imatge
  Fotografia: Tony luciani   Per moltes arrugues que intentin esborrar la nena que vaig ser, persisteix sota la pell. Cada una és un camí traçat cap a un indret del futur. Però ja rau en el passat. L’origen, la innocència d’uns ulls límpids. Ara impassibles observen en calma com el temps corre i no es deixa atrapar. Mirar enrere em provoca vertigen. Mirar endavant se'm fa estrany. Insisteixo. No he deixat enrere la nena que vaig ser. Però, certament, de vegades no la trobo per enlloc.

En bucle

Do While ( Covid-19 )                Reclou-te                Posa’t mascareta                Renta't les mans    Mantingues la distància Loop   Ni en un googolplex d’anys, hauria pogut imaginar que viuria una circumstància com l’actual. Hi va haver un temps en què ens sobraven els petons, en què abundaven les abraçades, els rostres tenien expressió i la veu no tenia obstacles. Te’n recordes? 

Respiro a tres temps

Inspiro a tres temps. La flaire  s’endinsa profund  fins a  la memòria. Desenredo les idees. Dubto  de l'axioma . Viatjo al pretèrit perfet. Torno al present. Embasto moments. Camino amb eurítmia. Continc la bogeria. Recordo. Oblido. Invento. Et recorro amb les mans. T'espero al futur. Bresso la ment. Cuso  els solcs  dels cors (o ho voldria). Expiro a tres temps.

Brollar

No descendim sinó que ens alcem des del nostre passat. (Anne Michaels)

Happycràcia

− Em pots deixar no ser feliç durant una estona, si us plau?   A vegades tinc la sensació que està sempre feliç s’ha convertit en una obligació. Està mal vist sentir-se trist, deprimit, o enrabiat amb el món.  Però, és que a mi em senta bé cagar-me en tot de tant en tant, plorar perquè ho necessito, o fotre el cap com un timbal a una amiga amb cabòries del dia a dia. Perquè la vida no és perfecta i no soc una foto a l’Instagram. No sé en quin moment ens hem cregut tota aquesta propaganda simplista sobre la felicitat i el positivisme, atorgant-nos tota la responsabilitat, i si no som prou feliços, ens culpabilitzem, ens sentim incapacitats, un fracàs! Però la vida està plena de matisos, de circumstàncies diferents, algunes molt dures. Tot té un procés en què, sí, hem de donar valor a tot allò que omple d'alegria els nostres dies, però, si no aprenem a superar les dificultats reconeixent i acceptant els sentiments i emocions de frustració, pena, dolor, por, indignació, ira... dif

Mala jugada

  — Estava pensant en com puc donar-li la volta.

Batego en català

De les entranyes de la meua terra

Els principis i els finals

Res acaba de cop.  Els finals també tenen un principi,  un principi tímid i imprecís.

Carpe diem

Últimament la vida ens convida emfàticament a posar el focus a la curta, a planificar el futur com una possibilitat i no com un fet. Això ens retorna a la premissa que l’instant present és l’únic  al qual  hi tenim accés, i sempre és així. El passat i el futur són creacions de la nostra ment, un record o una projecció, només una idea. Acostumats a entendre el temps de forma lineal ens pensem que la vida és allò que passa  des que  naixem fins que morim, però i si la vida és només allò que fem i som en aquest precís instant? És en el present que sentim allò que ens evoca un pensament,  sigui d'un temps anterior o  posterior, per tant si som capaços de modificar els paràmetres o el context pensat, alhora, estem canviant la nostra vida. Viure plenament és la millor opció que tenim, i hauria de ser  l'única . «Carpe diem, quam minimum credula postero », o dit perquè ens entenguem: aprofita el dia, no confiïs en el demà.

Només un record

És als ulls que trobem els somriures més sincers. Ara és l’única part de la cara que ens veiem. Semblava que amb l’eslògan mascareta, distància i mans podíem crear una nova normalitat, però ha resultat que només era una gran fal·làcia. Quan ens n’hem adonat érem de nou a la casella d’inici. Com es viu una pandèmia? Existeix una manera de conviure amb el coronavirus sense tornar-nos bojos? No vull que es pari el món cada cop que hi ha una amenaça! Si aquesta és la gran solució al segle XXI, no hem evolucionat tant com ens pensem, que passarà a partir del setembre, quin és el pla? Perquè ja veiem que ara mateix no n’hi ha cap. Quedeu-vos a casa. No quedeu amb la família ni amb amics. No feu res, i així pararem el virus. Hem entrat en bucle? He passat per moltes fases des dels nous rebrots a Lleida, però sempre torno a la ràbia, la impotència i la tristesa de veure la mala gestió de la situació, de sentir com es culpabilitza la societat, i d’haver d’assumir unes mesures que perjudiquen l

Un mal poema

Un mal poema desordena i embruta el món, diu el poeta Joan Margarit, com una bossa d’escombraries deixada en mig del carrer. Dura afirmació, aquesta, que colpeja el poeta mediocre, fins i tot, quan no té grans pretensions.

Vella amiga

Fa prou temps que ens coneixem per saber-nos les febles, i llegir-nos els silencis quan confessa la mirada el que els llavis no volen dir. La memòria entrellaça les nostres passes, camí qui sap on. Sempre a prop, vella amiga que em sustentes  els dies grisos i m’acompanyes els alegres. Ets mirall que retorna fidel la imatge del que soc, vaig ser, i seré, fins i tot quan no m’hi vull reconèixer. Sempre a prop, amiga.

El lado oscuro

Una allau de tristesa es va desprendre dins meu en saber la notícia de la mort d’en Pau Donés. Les últimes setmanes la lluita es feia palès en el seu aspecte, però era un tio vital i s’encomanava.  Eso que tu me das , va ser el seu comiat, al seu estil, alegre i dinàmic. En la banda sonora de la meva vida ocupen un lloc destacat cançons com La flaca, El lado oscuro o Grita, de Jarabe de Palo, i és que, van acompanyar el meu pas a l’adultesa. Quina putada morir-se! Quines són les coses que has deixat per fer, Pau? Que aquí estamos de presta'o Que el cielo está nubla'o Que uno nace y luego muere Y este cuento se ha acaba'o Depende Depende ¿de qué depende? De según como se mire, todo depende (Depende, Jarabe de palo) Habitualment tenim els ulls centrats a mirar cap enfora, quan en realitat, el que volem, és mirar cap endins. El resultat és el judici. Interpretem allò que passa al nostre voltant a través de filtres formats per les nostres vivències i creences, i ho vivim com

Hàbits del passat (per tenir un futur)

Fa uns anys la vida s’interpretava a un altre tempo. Els avenços en ciència i tecnologia s’han utilitzat sense tenir en compte com afecta el planeta que ens allotja, casa nostra. I és que pensem en la Terra com l’herència que ens és atorgada per llei, i que per dret en podem fer el que ens plagui. Però probablement és més encertat pensar que nosaltres som de la Terra, i no a l’inrevés. La nostra capacitat de raonar, imaginar i crear ens ha cegat tant que no hem vist les incongruències que estàvem generant, ni la destrucció irreversible que estàvem causant. Potser per prepotència i irresponsabilitat, potser per inconsciència. Sigui com sigui, estem en un punt en què els efectes causats són evidents i és responsabilitat nostra modificar els hàbits per tal de frenar i revertir, en tant que sigui possible, els danys que hem provocat. No només per respecte al planeta que habitem i per consideració a la resta d’éssers vius amb qui el compartim, sinó per tenir la possibilitat d’un futur

Petites normalitats

Com quan  obro la finestra al matí i l’aire fresc del carrer recorre suaument la meva pell, recuperar petites normalitats, em dona vida. Després de setmanes desconnectada del món social reconec que m’està costant fer el pas de tornar a quedar en persona amb la gent que estimo. Ara la novetat és aprendre a viure en una normalitat en què acceptes una inevitable major exposició al virus, haurem de conviure amb la possibilitat que sortim contagiats d’alguna d’aquestes petites normalitats que amb tanta necessitat reprenem. Aquesta segona setmana de la primera fase començo a esborrar de la llista algunes de les abraçades pendents. I, tot i que es poden comptar amb els dits, encara me’n queden massa.

Nedar entre dues aigües

Fa por la mort. Per això vivim, o vivíem, sense tenir-la massa en compte. Llegia l’altre dia l'article d’una mestra, en el que transmetia la seva angoixa per la tornada a les escoles. Ella, deia, formar part de la població de risc, i tenia una por terrible a rebre un bombardeig de càrrega infecciosa dels seus alumnes. Es queixava que la tornada no era un tema acadèmic sinó econòmic, per facilitar la conciliació d’aquells que no poden fer teletreball. Em va fer pensar en com la por bloqueja tots els sentits deixant només aquell instint de supervivència que com a éssers vius portem a dins. Si et pregunten quin és el nombre màxim de morts acceptable davant la situació que sigui: la  covid -19, accidents de trànsit, violència masclista..., i penses en “persones” podria ser 100, 20, 10..., però si penses en els teus o en tu mateix, aquest número baixa fins a zero. Entenc que aquesta noia no es vulgui arriscar només perquè l'economia s’hagi de reactivar. També penso que tots a

El més important

A la façana de casa hi tornen a niuar els pardals. Els colors de la primavera no han deixat d’allotjar-se en els cirerers, en les roselles, i en els conreus de blat. La vida, en si mateixa, segueix el seu curs ignorant els contratemps que la mateixa naturalesa provoca en la nostra manera de viure. La realitat és un indret estrany sustentat per una consciència col·lectiva, que uns quants, un dia, es van inventar i que la resta anem alimentant sense fer-nos gaires preguntes. La pressa en què habitualment estem instal·lats ens distreu de les coses importants de la vida. I si trobem un moment per a la reflexió, rarament en trobem un altre per aplicar les conclusions a les quals hem arribat. Quan tot això acabi, haurem de fer un esforç per no tornar a lo de sempre? Estem esperant en candeletes poder tornar a fer un munt de coses de les quals ens hem estat privant durant dos mesos. Però això, segurament, farà que deixem de tenir temps per fer-ne unes altres de molt més senzilles, i que ar

Ser feliç

Se m’acumulen les hores de no poder fer allò que voldria. Perdoneu-me si anar a passeig i fer esport a l’aire lliure no m’han convertit en la dona més feliç i afortunada del món. Disculpeu-me, a més, per dir-ho. Responsabilitat i paciència són les paraules més dites durant el primer semestre de l’any, i molt em temo, que ho seguiran sent durant una temporadeta. De les dues vaig sobrada, diria, pregunteu-li a ma mare i al meu fill. De debò que sí, soc pacient i responsable, i també agraïda per l’esforç de tots. Però, diré, ─ i que em perdonin aquells que de debò ho estan passant malament, i aquells que segueixen a primera línia ─ que n’estic fins als ovaris.  Trobo a faltar sortir a sopar amb el meu home, quedar amb les amigues, fer el vermut amb ma germana, poder veure a ma mare... I és que ja comença a ser una necessitat d’aquelles que ocupen un racó important dins meu, i que acaben revolucionant-m’ho tot. Quan la llibertat queda suspesa, encara que sigui temporalment, e

Mare

Esculpeixes amb delicadesa sobre una base modelable, admirant la grandesa de la matèria primera; per si sola manifesta les possibilitats de com existir en un futur. Afaiçones amb tendresa, engrandint les virtuts amb valors. Compons , honesta amb la –teva– veritat, per transformar-se en una obra genuïna, fidel a si mateixa. Espaies les teves idees i es representen les seves. L’alliberes del teu camí, esperant poder seguir el seu de prop, desitjant que sigui un camí il·luminat per la seva essència i la seva joia. Gràcies, mare, per fer-nos el camí més fàcil, sempre.

Mala mare, bona mare

Al voltant de les vuit del matí, baixes cantussejant amb un somriure dolç i satisfet als llavis. Jo també somric i   et desitjo un bon dia. #moment_1_bonamare La satisfacció de veure la felicitat baixar per les escales de casa. Sento renecs dues habitacions més enllà, intueixo que comences amb les tasques de l’escola, respiro. De nou sento renecs dues habitacions més enllà, respiro. Sento renecs... Amb els nervis, la veu i, fins i tot, els cabells crespats, enceto el camí fins a tu mentre vomito una esbroncada directament (des)proporcional als fets. #moment_2_malamare   Explosió per acumulació... Passes la tarda,   construint i destruint, amb un escampall de legos al teu voltant. De sobte, em mires sobresaltat i em demanes el berenar. Tanco el meu llibre, i miro el rellotge, les vuit de la tarda. M’aixeco, tota digna, i et dic que aquestes ja no són hores... #moment_3_malamare Quan se t’oblida donar-li el berenar al teu fill. Per enèsim vespre consecutiu, fulleg

Sortir a fer un vol

Jo, que soc mare d’un nen encara prou petit perquè la normativa dicti que ha de sortir al carrer amb sa mare o son pare, tinc el privilegi de poder fer allò que se’n diu “anar a fer un vol”. Sí, sí, una hora sencera! Això sí, si me l’emporto jo, son pare es queda a casa (o va amb la bossa d’anar a comprar dos metres rere nostre), ah!, i no podem tocar res ni ningú, i si ens trobem un conegut, el saludem rapidet (un mes i mig es resumeix ràpidament si te l’has passat tancat a casa), i sempre dos metres de distància a banda i banda del nucli familiar (a hores d’ara ja faig un càlcul mental de les distàncies d’allò més exacte). No passar res! Estic superemocionada, el meu fill pot trepitjar el carrer de nou i respirar aire fresc, encara que sigui amb la roba de primavera de l’any passat que li tiba per tots els costats...    I és que, n’hi ha que no tenen tanta sort. La gent gran, farta d’estar a casa sense sortir ni a comprar per por d’agafar el virus dels trons, trasbalsats i angoixat

D'Amor i instint

Quan el drac la veia passar, sempre li feia ullets amb timidesa. Així doncs, la princesa, decidida com era, li va confessar el seu amor regalant-li una rosa.  El drac somrigué embadalit, i tot seguit, se les va cruspir a les dues.

Els monstres de la nit

Un fil de veu es fa lloc en mig de la nit fins a arribar al meu llit ─No puc dormiiiir─, l’acompanyen unes passes que seguint el mateix camí que la veueta es fan  presència. Tremolós busca el seu espai entre els llençols, trobant recer en la pell càlida de qui més l’estima. Els malsons fugen, els monstres, per avui, ja en tenen prou. Ell no ho sap, però no és l’únic que s’ha d’espantar els monstres durant la nit. Traïdores, les emocions que no he pogut (o sabut) atendre durant el dia, emergeixen quan m’adormo en forma de somnis, donant ales a una allau de possibilitats que es concreten en un món abstracte que em sacseja les pors, els anhels i les esperances. Aglomeració de gent, un amor amb diferents cares, turisme de luxe amb amics, un festí i l’aprovació d’una mare, tot en un mateix somni, és massa per a mi. Xopa de dalt a baix i tremolant de fred obro els ulls preguntant-me de què anava la pel·lícula i, si Almodóvar s’inspira així en els seus guions...