Entrades

Lo Marraco

Imatges
Fotografia extreta de bestiari.cat   La ciutat aguaita:   Quan la primavera treu el nas per Lleida, lo Marraco, el drac més popular de la ciutat, es comença a despertar. Lentament va sortint de l’estat de letargia que ha mantingut durant els mesos de fred, amagat a bon recer. La temperatura del cos li augmenta lleugerament i els seus pulmons recuperen la freqüència respiratòria normal. Quan té l’ànima prou revifada, un equip de professionals el visiten per fer-li una revisió. Rastregen la pell a consciència buscant si hi té alguna ferida per guarir. Examinen les seves articulacions. Li mesuren els decibels entonant un rugit. Comproven que expulsa la quantitat justa de fum pel nas. Constaten que els seus passos són lents i segurs, i li netegen cada escata fins que llueixen resplendents, deixant-lo a punt per al gran dia.     Lo Marraco (pànic escènic):   Sento el pes de la fama a tot el meu cos. Aixafant-me. Exercint tota la força de la gravetat. Estrenyent-me. Recaragolan

Immens

Imatges
Sempre he admirat la teva felicitat, despreocupat cantusseges mentre fas i desfàs concentrat, abstret d’allò que t’envolta, atent a allò que t’envolta. No és contradictori si parlo de tu. Tan petit i tan conscient dels defectes del món on vivim. Tan senzill. I tan difícil. Les convencions socials ens perden, oi fill? La vida és així.   Compartim moltes estones reflexionant sobre la vida i el món, sempre aprenc alguna cosa al teu costat, no només a ser mare, que encara ho faig com puc, també a veure la vida des d’una mirada desacomplexada. Pròpia.   La vida és un joc en què de vegades només tens una oportunitat. D’altres, tornes constantment a la casella de sortida. És així, la vida. Buscava les paraules per descriure el meu neguit i potser la por se les reserva. Quan casa meva sigui una urna, seré només allò que quedi de mi en tu. Qui seré quan ja no hi sigui?

L’ombra d’un llimoner

Imatges
Es respira tranquil·litat aquí, potser no calia recórrer tants quilòmetres per sentir-la, però més a prop, en el dia a dia, no la vaig saber trobar. Encadenada a casa, al municipi, a la comarca, necessitava anar més enllà. I fer com si les restriccions no ens ofeguessin, com si la mort no ens perseguís, com si les pors estiguessin controlades, com si poguéssim decidir. Tenir tot el temps per nosaltres, gaudir de l'escalfor d'un sol primaverenc, deixar-nos captivar per l’encant d’altres pobles, i fer la migdiada sota l’ombra d’un llimoner.

De tant en tant

Imatges
Sembla que, de tant en tant,  estimar-se  es converteix  en un esforç.  Defalleixes;  et falten forces  per intentar recordar  de què anava la història.  No albires on conflueixen els camins,  però decideixes seguir caminant  encara que sigui sense rumb.  I per fi,  un dia, de nou, una guspira d’il·lusió  flirteja insistentment amb tu  memorant el perquè de tot plegat.  Pot ser que ho descobreixis  al fons dels seus ulls,  en una rialla espontània  o en un t’estimo que et creus.

L’abraçada d’un somni estrany

Imatges
La foto és de la pintura: Guayasamín y el abrazo Vaig pensar que igual havies marxat i abans havies passat per aquí. Que per aquest motiu, em demanaves  l’abraçada amb insistència. I que per això no vas parar d’estrènyer,  fins que, protegida entre els teus braços, em vaig sentir com una nena. No la que vaig ser, ella no es va sentir mai així, una altra.  La dona d’ara feta petita, la que comprèn les coses, la que ha après que darrere l’egoisme i la falta d’habilitats per comunicar-te també hi ha amor, el màxim que saps donar; i m’ho fas saber, perquè no ho oblidi, trobant-nos en l’abraçada d’un somni estrany.

La nena que vaig ser

Imatges
  Fotografia: Tony luciani   Per moltes arrugues que intentin esborrar la nena que vaig ser, persisteix sota la pell. Cada una és un camí traçat cap a un indret del futur. Però ja rau en el passat. L’origen, la innocència d’uns ulls límpids. Ara impassibles observen en calma com el temps corre i no es deixa atrapar. Mirar enrere em provoca vertigen. Mirar endavant s'em fa estrany. Insisteixo. No he deixat enrere la nena que vaig ser. Però, certament, de vegades no la trobo per enlloc.

En bucle

Do While ( Covid-19 )                Reclou-te                Posa’t mascareta                Renta't les mans    Mantingues la distància Loop   Ni en un googolplex d’anys, hauria pogut imaginar que viuria una circumstància com l’actual. Hi va haver un temps en què ens sobraven els petons, en què abundaven les abraçades, els rostres tenien expressió i la veu no tenia obstacles. Te’n recordes? 

Respiro a tres temps

Inspiro a tres temps. La flaire  s’endinsa profund  fins a  la memòria. Desenredo les idees. Dubto  de l'axioma . Viatjo al pretèrit perfet. Torno al present. Embasto moments. Camino amb eurítmia. Continc la bogeria. Recordo. Oblido. Invento. Et recorro amb les mans. T'espero al futur. Bresso la ment. Cuso  els solcs  dels cors (o ho voldria). Expiro a tres temps.

Brollar

No descendim sinó que ens alcem des del nostre passat. (Anne Michaels)

Happycràcia

  − Em pots deixar no ser feliç durant una estona, si us plau?   A vegades tinc la sensació que està sempre feliç s’ha convertit en una obligació. Està mal vist sentir-se trist, deprimit, o enrabiat amb el món.   Però, és que a mi em senta bé cagar-me en tot de tant en tant, plorar perquè ho necessito, o fotre el cap com un timbal a una amiga amb cabòries del dia a dia. Perquè la vida no és perfecta i no sóc una foto a l’Instagram. No sé en quin moment ens hem cregut tota aquesta propaganda simplista sobre la felicitat i el positivisme, atorgant-nos tota la responsabilitat, i si no som prou feliços, ens culpabilitzem, ens sentim incapacitats, un fracàs! Però la vida està plena de matisos, de circumstàncies diferents, algunes molt dures.  Tot té un procés en el que, sí, hem de donar valor a tot allò que omple d'alegria els nostres dies, però, si no aprenem a superar les dificultats reconeixent i acceptant els sentiments i emocions de frustració,   pena, dolor, por, indignació

Mala jugada

  — Estava pensant en com puc donar-li la volta.

Batego en català

De les entranyes de la meua terra

Els principis i els finals

Res acaba de cop.  Els finals també tenen un principi,  un principi tímid i imprecís.

Carpe diem

Últimament la vida ens convida emfàticament a posar el focus a la curta, a planificar el futur com una possibilitat i no com un fet. Això ens retorna a la premissa que l’instant present és l’únic  al qual  hi tenim accés, i sempre és així. El passat i el futur són creacions de la nostra ment, un record o una projecció, només una idea. Acostumats a entendre el temps de forma lineal ens pensem que la vida és allò que passa  des que  naixem fins que morim, però i si la vida és només allò que fem i som en aquest precís instant? És en el present que sentim allò que ens evoca un pensament,  sigui d'un temps anterior o  posterior, per tant si som capaços de modificar els paràmetres o el context pensat, alhora, estem canviant la nostra vida. Viure plenament és la millor opció que tenim, i hauria de ser  l'única . «Carpe diem, quam minimum credula postero », o dit perquè ens entenguem: aprofita el dia, no confiïs en el demà.

Només un record

És als ulls que trobem els somriures més sincers. Ara és l’única part de la cara que ens veiem. Semblava que amb l’eslògan mascareta, distància i mans podíem crear una nova normalitat, però ha resultat que només era una gran fal·làcia. Quan ens n’hem adonat érem de nou a la casella d’inici. Com es viu una pandèmia? Existeix una manera de conviure amb el coronavirus sense tornar-nos bojos? No vull que es pari el món cada cop que hi ha una amenaça! Si aquesta és la gran solució al segle XXI no hem evolucionat tant com ens pensem, que passarà a partir del Setembre, quin és el pla? Perquè ja veiem que ara mateix no n’hi ha cap. Quedeu-vos a casa. No quedeu amb la família ni amb amics. No feu res, i així pararem el virus. Hem entrat en bucle? He passat per moltes fases des dels nous rebrots a Lleida, però sempre torno a la ràbia, la impotència i la tristesa de veure la mala gestió de la situació, de sentir com es culpabilitza la societat, i d’haver d’assumir unes mesures que perju

Un mal poema

Un mal poema desordena i embruta el món, diu el poeta Joan Margarit, com una bossa d’escombraries deixada en mig del carrer. Dura afirmació, aquesta, que colpeja el poeta mediocre, fins i tot, quan no té grans pretensions.

Vella amiga

Fa prou temps que ens coneixem per saber-nos les febles, i llegir-nos els silencis quan confessa la mirada el que els llavis no volen dir. La memòria entrellaça les nostres passes, camí qui sap on. Sempre a prop, vella amiga que em sustentes  els dies grisos i m’acompanyes els alegres. Ets mirall que retorna fidel la imatge del que sóc, vaig ser, i seré, fins i tot quan no m’hi vull reconèixer. Sempre a prop, amiga.

El lado oscuro

Una allau de tristesa es va desprendre dins meu en saber la notícia de la mort d’en Pau Donés. Les últimes setmanes la lluita es feia palès en el seu aspecte però era un tio vital i s’encomanava. Eso que tu me das , va ser el seu comiat, al seu estil, alegre i dinàmic. En la banda sonora de la meva vida ocupen un lloc destacat cançons com La flaca, El lado oscuro o Grita, de Jarabe de Palo, i és que, van acompanyar el meu pas a l’adultesa. Quina putada morir-se! Quines són les coses que has deixat per fer, Pau? Que aquí estamos de presta'o Que el cielo está nubla'o Que uno nace y luego muere Y este cuento se ha acaba'o Depende Depende ¿de qué depende? De según como se mire, todo depende (Depende, Jarabe de palo) Habitualment tenim els ulls centrats a mirar cap enfora, quan en realitat, el que volem, és mirar cap endins. El resultat és el judici. Interpretem allò que passa al nostre voltant a través de filtres formats per les nostres vivències i

Hàbits del passat (per tenir un futur)

Fa uns anys la vida s’interpretava a un altre tempo. Els avenços en ciència i tecnologia s’han utilitzat sense tenir en compte com afecta al planeta que ens allotja, casa nostra. I és que pensem en la Terra com l’herència que ens és atorgada per llei, i que per dret en podem fer el que ens plagui. Però probablement és més encertat pensar que nosaltres som de la Terra, i no a l’inrevés. La nostra capacitat de raonar, imaginar i crear ens ha cegat tant que no hem vist les incongruències que estàvem generant, ni la destrucció irreversible que estàvem causant. Potser per prepotència i irresponsabilitat, potser per inconsciència. Sigui com sigui, estem en un punt en què els efectes causats són evidents i és responsabilitat nostra modificar els hàbits per tal de frenar i revertir, en tant que sigui possible, els danys que hem provocat. No només per respecte al planeta que habitem i per consideració a la resta d’éssers vius amb qui el compartim, sinó per tenir la possibilitat d’un futur

Petites normalitats

Com quan   obro la finestra al matí i l’aire fresc del carrer recorre suaument la meva pell, recuperar petites normalitats, em dóna vida. Després de setmanes desconnectada del món social reconec que m’està costant fer el pas de tornar a quedar en persona amb la gent que estimo. Ara la novetat és aprendre a viure en una normalitat en què acceptes una inevitable major exposició al virus, haurem de conviure amb la possibilitat que sortim contagiats d’alguna d’aquestes petites normalitats que amb tanta necessitat reprenem. Aquesta segona setmana de la primera fase començo a esborrar de la llista algunes de les abraçades pendents. I, tot i que es poden comptar amb els dits, encara me’n queden massa.