Hàbits del passat (per tenir un futur)



Fa uns anys la vida s’interpretava a un altre tempo. Els avenços en ciència i tecnologia s’han utilitzat sense tenir en compte com afecta al planeta que ens allotja, casa nostra. I és que pensem en la Terra com l’herència que ens és atorgada per llei, i que per dret en podem fer el que ens plagui. Però probablement és més encertat pensar que nosaltres som de la Terra, i no a l’inrevés. La nostra capacitat de raonar, imaginar i crear ens ha cegat tant que no hem vist les incongruències que estàvem generant, ni la destrucció irreversible que estàvem causant. Potser per prepotència i irresponsabilitat, potser per inconsciència. Sigui com sigui, estem en un punt en què els efectes causats són evidents i és responsabilitat nostra modificar els hàbits per tal de frenar i revertir, en tant que sigui possible, els danys que hem provocat. No només per respecte al planeta que habitem i per consideració a la resta d’éssers vius amb qui el compartim, sinó per tenir la possibilitat d’un futur en aquest món.

Als nostres infants els ensenyen a l’escola, ja de ben petits, les tres erres de l’ecologia: Reduir, Reutilitzar i Reciclar. Hàbits que temps enrere es practicaven a totes les llars de forma natural, segurament no per un tema de consciència, sinó més aviat per manca de recursos, ja que l’aprofitament era una necessitat, però això ocasionava una manera de viure més sostenible. Jo sóc, segurament, de les últimes generacions que portàvem el mocador de roba cosit amb una beta a la butxaca de la bata de l’escola, o que quan acompanyàvem la mare al súper portàvem els envasos retornables. A poc a poc ens han conquistat les comoditats fins a convertir-se en normalitat.

Ara toca reaprendre vells costums que ens facin sostenibles. A escala individual podem anar introduint petites accions per ser més respectuosos amb el medi, però sincerament, és feixuc. Aquí, al poble, hem après a normalitzar el reciclatge, i això ens ha fet més conscients dels residus que generem. És un gran pas, i haver integrat un hàbit tan essencial, ens permet centrar-nos en integrar-n’hi de nous. Personalment, em precedeixen diversos intents fallits de reduir (al màxim possible) els plàstics. Al supermercat tot ve envasat, així doncs, si vull comprar a granel la pasta, els llegums o el sabó, jo que sóc de poble, he de fer vint quilòmetres i anar a buscar les poques botigues especialitzades. Suposo que són costums, i suposo que se m’escapen encara molts dels petits actes que podria fer sense fer grans canvis. Però, no avançarem prou si les lleis sobre medi ambient no es pensen i entren en vigor tan ràpid com ràpid destruïm el medi ambient, i s’apliquen des del més gran al més petit.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ser feliç

El no-artista

El virus de Schrödinger (o tenir i no tenir el coronavinus alhora)