Vella amiga



Fa prou temps que ens coneixem
per saber-nos les febles,
i llegir-nos els silencis
quan confessa la mirada
el que els llavis no volen dir.
La memòria entrellaça
les nostres passes, camí qui sap on.
Sempre a prop, vella amiga
que em sustentes  els dies grisos
i m’acompanyes els alegres.
Ets mirall que retorna fidel
la imatge del que sóc,
vaig ser,
i seré,
fins i tot quan no m’hi vull reconèixer.

Sempre a prop, amiga.





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ser feliç

El no-artista

El virus de Schrödinger (o tenir i no tenir el coronavinus alhora)