Estirant el fil de la ignorància

Jo, que soc mare d’un nen encara prou petit perquè la normativa dicti que ha de sortir al carrer amb sa mare o son pare, tinc el privilegi de poder fer allò que se’n diu “anar a fer un vol”. Sí, sí, una hora sencera! Això sí, si me l’emporto jo, son pare es queda a casa (o va amb la bossa d’anar a comprar dos metres rere nostre), ah!, i no podem tocar res ni ningú, i si ens trobem un conegut, el saludem rapidet (un mes i mig es resumeix ràpidament si te l’has passat tancat a casa), i sempre dos metres de distància a banda i banda del nucli familiar (a hores d’ara ja faig un càlcul mental de les distàncies d’allò més exacte). No passar res! Estic superemocionada, el meu fill pot trepitjar el carrer de nou i respirar aire fresc, encara que sigui amb la roba de primavera de l’any passat que li tiba per tots els costats...    I és que, n’hi ha que no tenen tanta sort. La gent gran, farta d’estar a casa sense sortir ni a comprar per por d’agafar el virus dels trons...

Quan el drac la veia passar, sempre li feia ullets amb timidesa. Així doncs, la princesa, decidida com era, li va confessar el seu amor regalant-li una rosa.  El drac somrigué embadalit, i tot seguit, se les va cruspir a les dues. Fotografia : https://eldrop.files.wordpress.com/2012/04/stjordi.jpg?w=640

Un huracà de sentiments entren a la meva estànça sense permís a sacsejar-me l’ànim.     Em penso insignificant mentre em deixo caure al buit de la tristesa. La llum es perd entre les ombres. La tarda es trenca. Derrotada pels meus propis pensaments em fico al llit i tanco els ulls, demà serà un altre dia.

Si el teu mirall reflectís amb la meva mirada, Si les meves paraules despatxessin pors, Si els meus pensaments portessin salut. Si trobessis en mi el consol. Si pogués ser el teu refugi. No coneixeries la  tristesa, ni l’angoixa, ni la soledat. L’amor i compassió no serien per donar, sinó per rebre. La vida somriuria per  a tu,  només per a tu. El món seria un lloc amable d’aroma a farigola, menta i fenoll. El sol l’abraçada que et reconforta. El vent la veu que et reafirma. El mar la teva banda sonora. I la terra et retornaria les teves arrels. L'empremta de les teves petjades han guiat el meu camí. Ara les nostres llàgrimes conflueixen en els teus mals. Dona’m la mà i sortim d’aquí. Fotografia: https://disfrutaaprendiendo.com/wp-content/uploads/2018/04/esta.jpg  

De matinada entre les pors i els plors et fas real. El primer acord de la nostra cançó, el plor de vida. En la carícia es defineix el rostre covat dins meu. Olor de talc i llàgrimes amargues les nits en vetlla. En els teus ulls s’emmiralla un nou jo teixit a mida. S’adorm l’estança. Ànim suspès al ritme d’un cor batent. Estens la mà buscant-me la mirada. I fas un pas. Cobrellit de petons i pessigolles passen el fred. El somrís que embruixa omple les tardes de joc. Brota un t’estimo dels teus llavis menuts. Arrels de joia.