Estirant el fil de la ignorància

Al voltant de les vuit del matí, baixes cantussejant amb un somriure dolç i satisfet als llavis. Jo també somric i   et desitjo un bon dia. #moment_1_bonamare La satisfacció de veure la felicitat baixar per les escales de casa. Sento renecs dues habitacions més enllà, intueixo que comences amb les tasques de l’escola, respiro. De nou sento renecs dues habitacions més enllà, respiro. Sento renecs... Amb els nervis, la veu i, fins i tot, els cabells crespats, enceto el camí fins a tu mentre vomito una esbroncada directament (des)proporcional als fets. #moment_2_malamare   Explosió per acumulació... Passes la tarda,   construint i destruint, amb un escampall de legos al teu voltant. De sobte, em mires sobresaltat i em demanes el berenar. Tanco el meu llibre, i miro el rellotge, les vuit de la tarda. M’aixeco, tota digna, i et dic que aquestes ja no són hores... #moment_3_malamare Quan se t’oblida donar-li el berenar al teu fill. Per enèsim vespre cons...

Jo, que soc mare d’un nen encara prou petit perquè la normativa dicti que ha de sortir al carrer amb sa mare o son pare, tinc el privilegi de poder fer allò que se’n diu “anar a fer un vol”. Sí, sí, una hora sencera! Això sí, si me l’emporto jo, son pare es queda a casa (o va amb la bossa d’anar a comprar dos metres rere nostre), ah!, i no podem tocar res ni ningú, i si ens trobem un conegut, el saludem rapidet (un mes i mig es resumeix ràpidament si te l’has passat tancat a casa), i sempre dos metres de distància a banda i banda del nucli familiar (a hores d’ara ja faig un càlcul mental de les distàncies d’allò més exacte). No passar res! Estic superemocionada, el meu fill pot trepitjar el carrer de nou i respirar aire fresc, encara que sigui amb la roba de primavera de l’any passat que li tiba per tots els costats...    I és que, n’hi ha que no tenen tanta sort. La gent gran, farta d’estar a casa sense sortir ni a comprar per por d’agafar el virus dels trons...

Quan el drac la veia passar, sempre li feia ullets amb timidesa. Així doncs, la princesa, decidida com era, li va confessar el seu amor regalant-li una rosa.  El drac somrigué embadalit, i tot seguit, se les va cruspir a les dues. Fotografia : https://eldrop.files.wordpress.com/2012/04/stjordi.jpg?w=640

Un fil de veu es fa lloc en mig de la nit fins a arribar al meu llit ─No puc dormiiiir─, l’acompanyen unes passes que seguint el mateix camí que la veueta es fan  presència. Tremolós busca el seu espai entre els llençols, trobant recer en la pell càlida de qui més l’estima. Els malsons fugen, els monstres, per avui, ja en tenen prou. Ell no ho sap, però no és l’únic que s’ha d’espantar els monstres durant la nit. Traïdores, les emocions que no he pogut (o sabut) atendre durant el dia, emergeixen quan m’adormo en forma de somnis, donant ales a una allau de possibilitats que es concreten en un món abstracte que em sacseja les pors, els anhels i les esperances. Aglomeració de gent, un amor amb diferents cares, turisme de luxe amb amics, un festí i l’aprovació d’una mare, tot en un mateix somni, és massa per a mi. Xopa de dalt a baix i tremolant de fred obro els ulls preguntant-me de què anava la pel·lícula i, si Almodóvar s’inspira així en els seus guions...

Un huracà de sentiments entren a la meva estànça sense permís a sacsejar-me l’ànim.     Em penso insignificant mentre em deixo caure al buit de la tristesa. La llum es perd entre les ombres. La tarda es trenca. Derrotada pels meus propis pensaments em fico al llit i tanco els ulls, demà serà un altre dia.

Passen els dies entre trobades confinades en què xerres de confinament, lectures distretes sobre confinament, art i dibuix que descriuen la vida i el confinament, vídeos que aporten humor al confinament, i mots que em retraten en un full, i així, ocupar el temps de confinament...   Tinc tal empatx de confinament que crec que quan acabi tot plegat em quedarà un buit a la zona de l’estómac que res té a veure amb el fet que m’hagi cruspit la despensa sencera durant aquests dies i ja només hi quedin les teranyines. Més aviat serà un buit  com el que tenia quan havia estat molt de temps preparant-me obstinadament els exàmens. Un cop acabats sempre m’envaïa la sensació que em faltava quelcom i estava uns dies fins que aconseguia reemplaçar-ho per altres coses. Intueixo que això no em passa només a mi. I en realitat deu ser bo, perquè deu voler dir que ho portem força bé, que tot i aquells moments de tristesa que ens segresten de tant en tant, hem après a gaudir lentament,...

L’altre dia llegia no sé on un símil entre l’experiment del gat de Schrödinger i la situació que estem vivint actualment amb la covid-19 i em va semblar molt encertat. Jo de física quàntica no en tinc ni idea, però precisament el gat de Schrödinger a casa nostra és com si fos la nostra mascota. Resulta que aquest experiment (teòric) té com a resultat la paradoxa de què el gat és viu i mort a la vegada. Hi ha un gat dins una caixa tancada i en aquesta mateixa caixa hi ha un flascó amb un gas verinós que només es trencarà si s’activa un  mecanisme que depèn d’una partícula quàntica. Si la partícula passa pel camí de la dreta, no s’activarà el mecanisme i el gat viurà, en canvi si passa pel de l’esquerra, s’activarà, i el gat morirà. Però les partícules fonamentals tenen propietats molt xules i divertides que semblen de ciència-ficció, molt diferents de les de les nostres lleis. En física quàntica la partícula de la caixa del gat de Schrödinger adoptaria un estat de superposic...

Veure’ns el somriure ens tranquil·litza. Sentir-nos la veu ens apropa. Paraules valentes, paraules serenes, paraules esperançadores, viatgen totes elles a través del Skype, del whatsapp o a viva veu des de l’habitació confinada. Però els ulls delaten l’enyor i el cansament d’uns dies estranys per a tots. Ens hem hagut d’adaptar a la incertesa, a la soledat o l’excés de companyia, a què el nostre món ara és tan gran com ho és la nostra llar, a les abraçades amb la mirada i amb el cor, a la pèrdua en la distància, a no saber que passarà... Cadascú té un paper en aquest teatre improvisat. Els infants, felicitat pura, model estrella d’adaptació, acceptació i optimisme, són la prova que la humanitat necessita ben poc per gaudir, per viure sense sobreviure. Aquells que surten al camp de batalla, no valents per ser-ho, sinó per sortir cada dia a pesar de les seves pors. Ho donen tot, fins i tot, sabent que les condicions no són les adequades. O els que es queden a casa i actuen amb precauc...

Si un full en blanc et pica l’ullet, els pinzells et persegueixen per tota la casa, la gràcia et brota per tot el cos, un acord acompanya cada mot que pronuncies, o el teu receptari està invocant ingredients exòtics, no, no t’has tornat boig. És la cuqueta de les arts que es desperta. Aquella que habita en les profunditats del teu ser i havies anat asfixiant, amb presses i rutina, fins a deixar-la pràcticament sense alè.  D’entre tots els mals de viure en temps de pandèmia, la nota positiva, si ho podem dir així, és el regal del temps, de la intensitat, del canvi de perspectiva... En definitiva, l’aliment del qual es nodreixen les arts. Que seria d’elles sense emoció, drama, autoreflexió i reinvenció? Així doncs, arribats a aquest punt, seria lògic pensar a aprofitar aquests dies per reconnectar amb un mateix i restablir l’ordre de prioritats, però sobretot, per interioritzar-ho per tal de recordar recordar-ho el dia que ens desconfinem, perquè ja se sap, la “normalitat” absorbe...

Si el teu mirall reflectís amb la meva mirada, Si les meves paraules despatxessin pors, Si els meus pensaments portessin salut. Si trobessis en mi el consol. Si pogués ser el teu refugi. No coneixeries la  tristesa, ni l’angoixa, ni la soledat. L’amor i compassió no serien per donar, sinó per rebre. La vida somriuria per  a tu,  només per a tu. El món seria un lloc amable d’aroma a farigola, menta i fenoll. El sol l’abraçada que et reconforta. El vent la veu que et reafirma. El mar la teva banda sonora. I la terra et retornaria les teves arrels. L'empremta de les teves petjades han guiat el meu camí. Ara les nostres llàgrimes conflueixen en els teus mals. Dona’m la mà i sortim d’aquí. Fotografia: https://disfrutaaprendiendo.com/wp-content/uploads/2018/04/esta.jpg  

De matinada entre les pors i els plors et fas real. El primer acord de la nostra cançó, el plor de vida. En la carícia es defineix el rostre covat dins meu. Olor de talc i llàgrimes amargues les nits en vetlla. En els teus ulls s’emmiralla un nou jo teixit a mida. S’adorm l’estança. Ànim suspès al ritme d’un cor batent. Estens la mà buscant-me la mirada. I fas un pas. Cobrellit de petons i pessigolles passen el fred. El somrís que embruixa omple les tardes de joc. Brota un t’estimo dels teus llavis menuts. Arrels de joia.