Estirant el fil de la ignorància

   El seu somriure, just  a l’instant en què esclataren els aplaudiments del públic, va omplir la sala. També el meu cor. Llavis que, en silenci, narraven una història. Una que parlava de l’orgull d’estar sobre l’emblemàtic escenari,  de la satisfacció de compartir una passió, de la convicció de créixer abrigada, de la il·lusió de sentir a prop els éssers estimats. I encara més... diria que explicava que un dia ho va somiar. Va ser el mateix dia que es va atrevir a creure que podia esdevenir.   Era un dia qualsevol, preníem alguna cosa en una terrassa de la Plaça Europa i ho va soltar com una bomba. Estava decidida. Aleshores ens creiem gates velles, però en realitat només érem unes nenes. I sí, va agafar la maleta, i se’n va anar a buscar el seu lloc al món.  S’instal·laria a casa d’una amiga, a Barcelona, durant unes setmanes fins que trobés alguna cosa. Les amigues ho són tot (tenim sort de tenir-nos, oi?). Allò d’agafar i marxar –i això que és ara– potser mai hauria pogut ser

  La solitud deu ser un art. O és que nou us remou els sentits i les emocions? Com qui es mira el mar en un quadre de Monet, o escolta a Chopin, la solitud, també fa aflorar racons d’un mateix −íntims, profunds−, que poden esclatar en delit, o enfrontar-te amb el pitjor dels turments. Per estimar la solitud t’has d’estimar. I no sempre t’estimes prou per estar només amb tu mateix, sense fugues de la veu (la del teu dimoniet) que et mostra, com en un catàleg, ficcions excelses. La solitud t’endinsa en el laberint interior particular. Per sort, com més cops el recorres, més el coneixes, i més fàcil és gaudir-lo.   Fotografia: https://lapiedradesisifo.com/2018/02/25/soledad-solitud-dos-formas-diferentes-estar-solo/

Se’l mira amb ulls tendres i provocadors alhora, i somriu.  Té un posat despreocupat. És estiu, i el dia, la vida, la felicitat, allarga. Té els cabells llargs i  negres. Al principi els porta recollits, per això no paro esment en la seva cabellera fins més tard que es desfà el monyo. Desborda tanta joventut que sembla inesgotable. Em sorprèn un punt d’enveja que em recol·loca als meus quaranta i escaig.  I sí, penso allò de “qui pogués tenir vint anys una altra vegada”. Però amb la visió que et dona, irremeiablement, l’experiència dels quaranta. Seria tan diferent... Ho seria? S’atansa a la seva galta i li fa un petó,  pren l’últim glop del granissat de llimona i s’alcen. Pas a pas desapareixen de la meva vista per continuar amb la seva vida mentre jo li dono tombs; un dia, també vaig ser jove i bonica, però no ho he sabut fins ara. Fotografia: https://www.jardineriaon.com/fotos-de-margaritas.html