Estirant el fil de la ignorància

  El ding-dong estrident del timbre va sobresaltar en Bruc, que jeia endormiscat als peus de la Margot. Abans d'obrir la porta va ordenar-li que baixés al soterrani; ell va obeir. El convidat es deixà guiar per una Margot nua i juganera. Uns gemecs eixordadors i l'esclat de plaer foren el senyal per irrompre a l'estança; el tentacle, llefiscós i infinit, envoltà l'home per la cintura i l'arrossegà passadís enllà fins a fer-lo desaparèixer. Després, silenci; trencat, només, per un estrèpit breu i ronc sorgit de les profunditats de la casa. «Bon profit, Bruc!», digué la Margot amb un somriure murri. Microrelat finalista en la  V Edició del EACWP Flash Fiction Contest La fotografia és un diseny de  Bybrooklyn

  Li va dir al seu mestre que ja estava preparat. Se sabia a consciència els continguts del temari i volia passar a la pràctica. Es delia per construir-n’hi un de propi. Hi havia molta feina per fer, però ho tenia tot pensat; que si folrar amb un sòl bru, realçar amb tons blaus, afegir una mica de verd, engalanar amb núvols i estels i, per acabar-ho d’adobar, moltes criatures de tota mena. Havia passat gairebé una setmana i ja ho tenia tot a punt. El setè dia, mentre descansava, va pensar, «Em faré dir Déu». També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '21

Cada any, al dinar de Nadal, tota la família esperem impacients amb què ens sortirà el xicot de la Sofia. És un paio d’allò més incendiari, però ens fem un fart de riure amb els seus discursos extravagants. L’any que el vam conèixer, denunciava horroritzat que l ’Aserejé era una cançó satànica. Al següent defensava amb cor i ànima que la terra era plana. L’any passat estava convençut que la covid era una tapadora per amagar els efectes negatius del 5G. I aquest any afirma que entre nosaltres habita una raça d’humanoides reptilians amb el propòsit de dominar el món. Somriu ufanós i treu el mòbil per ensenyar-nos les proves que ha trobat. A la taula es fa un silenci incòmode. Ens mirem de reüll... La Sofia sospira resignada mentre es mostra: els ulls li creixen, les parpelles es tornen verdoses, l’iris esdevé ocre i la pupil·la s’alça en vertical. La llengua, llarga i pàl·lida, apunta amenaçant quan s’abalança sobre ell. També el podeu llegir a:  Microrelats de gener '22 - LA MICROB