Estirant el fil de la ignorància

Com quan  obro la finestra al matí i l’aire fresc del carrer recorre suaument la meva pell, recuperar petites normalitats, em dona vida. Després de setmanes desconnectada del món social reconec que m’està costant fer el pas de tornar a quedar en persona amb la gent que estimo. Ara la novetat és aprendre a viure en una normalitat en què acceptes una inevitable major exposició al virus, haurem de conviure amb la possibilitat que sortim contagiats d’alguna d’aquestes petites normalitats que amb tanta necessitat reprenem. Aquesta segona setmana de la primera fase començo a esborrar de la llista algunes de les abraçades pendents. I, tot i que es poden comptar amb els dits, encara me’n queden massa.

Fa por la mort. Per això vivim, o vivíem, sense tenir-la massa en compte. Llegia l’altre dia l'article d’una mestra, en el que transmetia la seva angoixa per la tornada a les escoles. Ella, deia, formar part de la població de risc, i tenia una por terrible a rebre un bombardeig de càrrega infecciosa dels seus alumnes. Es queixava que la tornada no era un tema acadèmic sinó econòmic, per facilitar la conciliació d’aquells que no poden fer teletreball. Em va fer pensar en com la por bloqueja tots els sentits deixant només aquell instint de supervivència que com a éssers vius portem a dins. Si et pregunten quin és el nombre màxim de morts acceptable davant la situació que sigui: la  covid -19, accidents de trànsit, violència masclista..., i penses en “persones” podria ser 100, 20, 10..., però si penses en els teus o en tu mateix, aquest número baixa fins a zero. Entenc que aquesta noia no es vulgui arriscar només perquè l'economia s’hagi de reactivar. També penso que tots a

A la façana de casa hi tornen a niuar els pardals. Els colors de la primavera no han deixat d’allotjar-se en els cirerers, en les roselles, i en els conreus de blat. La vida, en si mateixa, segueix el seu curs ignorant els contratemps que la mateixa naturalesa provoca en la nostra manera de viure. La realitat és un indret estrany sustentat per una consciència col·lectiva, que uns quants, un dia, es van inventar i que la resta anem alimentant sense fer-nos gaires preguntes. La pressa en què habitualment estem instal·lats ens distreu de les coses importants de la vida. I si trobem un moment per a la reflexió, rarament en trobem un altre per aplicar les conclusions a les quals hem arribat. Quan tot això acabi, haurem de fer un esforç per no tornar a lo de sempre? Estem esperant en candeletes poder tornar a fer un munt de coses de les quals ens hem estat privant durant dos mesos. Però això, segurament, farà que deixem de tenir temps per fer-ne unes altres de molt més senzilles, i que ar

Se m’acumulen les hores de no poder fer allò que voldria. Perdoneu-me si anar a passeig i fer esport a l’aire lliure no m’han convertit en la dona més feliç i afortunada del món. Disculpeu-me, a més, per dir-ho. Responsabilitat i paciència són les paraules més dites durant el primer semestre de l’any, i molt em temo, que ho seguiran sent durant una temporadeta. De les dues vaig sobrada, diria, pregunteu-li a ma mare i al meu fill. De debò que sí, soc pacient i responsable, i també agraïda per l’esforç de tots. Però, diré, ─ i que em perdonin aquells que de debò ho estan passant malament, i aquells que segueixen a primera línia ─ que n’estic fins als ovaris.  Trobo a faltar sortir a sopar amb el meu home, quedar amb les amigues, fer el vermut amb ma germana, poder veure a ma mare... I és que ja comença a ser una necessitat d’aquelles que ocupen un racó important dins meu, i que acaben revolucionant-m’ho tot. Quan la llibertat queda suspesa, encara que sigui temporalment, e

Esculpeixes amb delicadesa sobre una base modelable, admirant la grandesa de la matèria primera; per si sola manifesta les possibilitats de com existir en un futur. Afaiçones amb tendresa, engrandint les virtuts amb valors. Compons , honesta amb la –teva– veritat, per transformar-se en una obra genuïna, fidel a si mateixa. Espaies les teves idees i es representen les seves. L’alliberes del teu camí, esperant poder seguir el seu de prop, desitjant que sigui un camí il·luminat per la seva essència i la seva joia. Gràcies, mare, per fer-nos el camí més fàcil, sempre. Fotografia: https://previews.123rf.com/images/ogovorka/ogovorka1612/ogovorka161200018/69505310-clases-de-cer%C3%A1mica-estudiante-haciendo-crisol-de-arcilla-en-la-rueda-primer-plano-de-las-manos-sucias-.jpg