Estirant el fil de la ignorància

  — Estava pensant en com puc donar-li la volta. — La volta a què? — A la situació, és clar. — És qüestió d’acceptació, les coses són com són. S’han d’entomar tal com venen. — Què vols, que rigui la gràcia? — Millor que plorar... — És que em fa ràbia, i pena, i por... Has de reconèixer que ha sigut una mala jugada. A partir d’ara serà inevitable, però no estava preparada per encetar el meló. — No t’instal·lis en el “si hagués...”! ...atlov al il-ranod moc és oN—

De les entranyes de la meua terra brota la llengua que m'estimo, la que m'ha vist créixer, la que em defineix i reconeix com a filla de les terres de ponent. En altres temps ofegaren les paraules, amagades com herència espúria, acollides  sols, en el confort de la intimitat. Lluny queden aquells dies. Avui, més que mai, orgullosa de ser d'aquí,  lo meu cor batega en sintonia amb cada mot que crida i defensa  la meva llengua, el català. Poema publicat en el recull "L'Estimem perquè és la nostra!" editat per l'Associació de Relataires en Català al maig del 2013. Revisat Setembre 2020.