Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2020

En bucle

Imatge
Do While ( Covid-19 )                Reclou-te                Posa’t mascareta                Renta't les mans     Mantingues la distància Loop   Ni en un  googolplex  d’anys (paraula que m'ha ensenyat el meu fill), hauria pogut imaginar que viuria una circumstància com l’actual. Hi va haver un temps en què ens sobraven els petons, en què abundaven les abraçades, els rostres tenien expressió i la veu no tenia obstacles. Te’n recordes?  Fotografia: Bucle temporal  

Respiro a tres temps

Imatge
Inspiro a tres temps. La flaire s’endinsa profund fins a la memòria. Desenredo les idees. Dubto de l'axioma. Viatjo al pretèrit perfet. Torno al present. Embasto moments. Camino amb eurítmia. Continc la bogeria. Recordo. Oblido. Invento. Et recorro amb les mans. T'espero al futur. Bresso la ment. Cuso els solcs dels cors (o ho voldria). Expiro a tres temps.

Brollar

Imatge
No descendim sinó que ens alcem des del nostre passat. (Anne Michaels)

Happycràcia

Imatge
−Em pots deixar no ser feliç durant una estona, si us plau?   A vegades tinc la sensació que està sempre feliç s’ha convertit en una obligació. Està mal vist sentir-se trist, deprimit, o enrabiat amb el món.  Però, és que a mi em senta bé cagar-me en tot de tant en tant, plorar perquè ho necessito, o fotre el cap com un timbal a una amiga amb cabòries del dia a dia. Perquè la vida no és perfecta i no soc una foto a l’Instagram. No sé en quin moment ens hem cregut tota aquesta propaganda simplista sobre la felicitat i el positivisme, atorgant-nos tota la responsabilitat, i si no som prou feliços, ens culpabilitzem, ens sentim incapacitats, un fracàs! Però la vida està plena de matisos, de circumstàncies diferents, algunes molt dures. Tot té un procés en què, sí, hem de donar valor a tot allò que omple d'alegria els nostres dies, però, si no aprenem a superar les dificultats reconeixent i acceptant els sentiments i emocions de frustració, pena, dolor, por, indignació, ira... difí

Mala jugada

Imatge
  — Estava pensant en com puc donar-li la volta. — La volta a què? — A la situació, és clar. — És qüestió d’acceptació, les coses són com són. S’han d’entomar tal com venen. — Què vols, que rigui la gràcia? — Millor que plorar... — És que em fa ràbia, i pena, i por... Has de reconèixer que ha sigut una mala jugada. A partir d’ara serà inevitable, però no estava preparada per encetar el meló. — No t’instal·lis en el “si hagués...”! ...atlov al il-ranod moc és oN—

Batego en català

Imatge
De les entranyes de la meua terra brota la llengua que m'estimo, la que m'ha vist créixer, la que em defineix i reconeix com a filla de les terres de ponent. En altres temps ofegaren les paraules, amagades com herència espúria, acollides  sols, en el confort de la intimitat. Lluny queden aquells dies. Avui, més que mai, orgullosa de ser d'aquí,  lo meu cor batega en sintonia amb cada mot que crida i defensa  la meva llengua, el català. Poema publicat en el recull "L'Estimem perquè és la nostra!" editat per l'Associació de Relataires en Català al maig del 2013. Revisat Setembre 2020.

Els principis i els finals

Imatge
Res acaba de cop.  Els finals també tenen un principi,  un principi tímid i imprecís.

Carpe diem

Imatge
Últimament la vida ens convida emfàticament a posar el focus a la curta, a planificar el futur com una possibilitat i no com un fet. Això ens retorna a la premissa que l’instant present és l’únic  al qual  hi tenim accés, i sempre és així. El passat i el futur són creacions de la nostra ment, un record o una projecció, només una idea. Acostumats a entendre el temps de forma lineal ens pensem que la vida és allò que passa  des que  naixem fins que morim, però i si la vida és només allò que fem i som en aquest precís instant? És en el present que sentim allò que ens evoca un pensament,  sigui d'un temps anterior o  posterior, per tant si som capaços de modificar els paràmetres o el context pensat, alhora, estem canviant la nostra vida. Viure plenament és la millor opció que tenim, i hauria de ser  l'única . «Carpe diem, quam minimum credula postero », o dit perquè ens entenguem: aprofita el dia, no confiïs en el demà. Fotografia: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thu

Només un record

Imatge
És als ulls que trobem els somriures més sincers. Ara és l’única part de la cara que ens veiem. Semblava que amb l’eslògan mascareta, distància i mans podíem crear una nova normalitat, però ha resultat que només era una gran fal·làcia. Quan ens n’hem adonat érem de nou a la casella d’inici. Com es viu una pandèmia? Existeix una manera de conviure amb el coronavirus sense tornar-nos bojos? No vull que es pari el món cada cop que hi ha una amenaça! Si aquesta és la gran solució al segle XXI, no hem evolucionat tant com ens pensem, que passarà a partir del setembre, quin és el pla? Perquè ja veiem que ara mateix no n’hi ha cap. Quedeu-vos a casa. No quedeu amb la família ni amb amics. No feu res, i així pararem el virus. Hem entrat en bucle? He passat per moltes fases des dels nous rebrots a Lleida, però sempre torno a la ràbia, la impotència i la tristesa de veure la mala gestió de la situació, de sentir com es culpabilitza la societat, i d’haver d’assumir unes mesures que perjudiquen l

Un mal poema

Imatge
Obra de Francisco de Pajaro  Un mal poema desordena i embruta el món, diu el poeta Joan Margarit, com una bossa d’escombraries deixada en mig del carrer. Dura afirmació, aquesta, que colpeja el poeta mediocre, fins i tot, quan no tenim grans pretensions.

El lado oscuro

Imatge
Una allau de tristesa es va desprendre dins meu en saber la notícia de la mort d’en Pau Donés. Les últimes setmanes la lluita es feia palès en el seu aspecte, però era un tio vital i s’encomanava.  Eso que tu me das , va ser el seu comiat, al seu estil, alegre i dinàmic. En la banda sonora de la meva vida ocupen un lloc destacat cançons com La flaca, El lado oscuro o Grita, de Jarabe de Palo, i és que, van acompanyar el meu pas a l’adultesa. Quina putada morir-se! Quines són les coses que has deixat per fer, Pau? Que aquí estamos de presta'o Que el cielo está nubla'o Que uno nace y luego muere Y este cuento se ha acaba'o Depende Depende ¿de qué depende? De según como se mire, todo depende (Depende, Jarabe de palo) Habitualment tenim els ulls centrats a mirar cap enfora, quan en realitat, el que volem, és mirar cap endins. El resultat és el judici. Interpretem allò que passa al nostre voltant a través de filtres formats per les nostres vivències i creences, i ho vivim com

Petites normalitats

Imatge
Com quan  obro la finestra al matí i l’aire fresc del carrer recorre suaument la meva pell, recuperar petites normalitats, em dona vida. Després de setmanes desconnectada del món social reconec que m’està costant fer el pas de tornar a quedar en persona amb la gent que estimo. Ara la novetat és aprendre a viure en una normalitat en què acceptes una inevitable major exposició al virus, haurem de conviure amb la possibilitat que sortim contagiats d’alguna d’aquestes petites normalitats que amb tanta necessitat reprenem. Aquesta segona setmana de la primera fase començo a esborrar de la llista algunes de les abraçades pendents. I, tot i que es poden comptar amb els dits, encara me’n queden massa.

Nedar entre dues aigües

Imatge
Fa por la mort. Per això vivim, o vivíem, sense tenir-la massa en compte. Llegia l’altre dia l'article d’una mestra, en el que transmetia la seva angoixa per la tornada a les escoles. Ella, deia, formar part de la població de risc, i tenia una por terrible a rebre un bombardeig de càrrega infecciosa dels seus alumnes. Es queixava que la tornada no era un tema acadèmic sinó econòmic, per facilitar la conciliació d’aquells que no poden fer teletreball. Em va fer pensar en com la por bloqueja tots els sentits deixant només aquell instint de supervivència que com a éssers vius portem a dins. Si et pregunten quin és el nombre màxim de morts acceptable davant la situació que sigui: la  covid -19, accidents de trànsit, violència masclista..., i penses en “persones” podria ser 100, 20, 10..., però si penses en els teus o en tu mateix, aquest número baixa fins a zero. Entenc que aquesta noia no es vulgui arriscar només perquè l'economia s’hagi de reactivar. També penso que tots a

El més important

Imatge
A la façana de casa hi tornen a niuar els pardals. Els colors de la primavera no han deixat d’allotjar-se en els cirerers, en les roselles, i en els conreus de blat. La vida, en si mateixa, segueix el seu curs ignorant els contratemps que la mateixa naturalesa provoca en la nostra manera de viure. La realitat és un indret estrany sustentat per una consciència col·lectiva, que uns quants, un dia, es van inventar i que la resta anem alimentant sense fer-nos gaires preguntes. La pressa en què habitualment estem instal·lats ens distreu de les coses importants de la vida. I si trobem un moment per a la reflexió, rarament en trobem un altre per aplicar les conclusions a les quals hem arribat. Quan tot això acabi, haurem de fer un esforç per no tornar a lo de sempre? Estem esperant en candeletes poder tornar a fer un munt de coses de les quals ens hem estat privant durant dos mesos. Però això, segurament, farà que deixem de tenir temps per fer-ne unes altres de molt més senzilles, i que ar

Ser feliç

Imatge
Se m’acumulen les hores de no poder fer allò que voldria. Perdoneu-me si anar a passeig i fer esport a l’aire lliure no m’han convertit en la dona més feliç i afortunada del món. Disculpeu-me, a més, per dir-ho. Responsabilitat i paciència són les paraules més dites durant el primer semestre de l’any, i molt em temo, que ho seguiran sent durant una temporadeta. De les dues vaig sobrada, diria, pregunteu-li a ma mare i al meu fill. De debò que sí, soc pacient i responsable, i també agraïda per l’esforç de tots. Però, diré, ─ i que em perdonin aquells que de debò ho estan passant malament, i aquells que segueixen a primera línia ─ que n’estic fins als ovaris.  Trobo a faltar sortir a sopar amb el meu home, quedar amb les amigues, fer el vermut amb ma germana, poder veure a ma mare... I és que ja comença a ser una necessitat d’aquelles que ocupen un racó important dins meu, i que acaben revolucionant-m’ho tot. Quan la llibertat queda suspesa, encara que sigui temporalment, e

Mare

Imatge
Esculpeixes amb delicadesa sobre una base modelable, admirant la grandesa de la matèria primera; per si sola manifesta les possibilitats de com existir en un futur. Afaiçones amb tendresa, engrandint les virtuts amb valors. Compons , honesta amb la –teva– veritat, per transformar-se en una obra genuïna, fidel a si mateixa. Espaies les teves idees i es representen les seves. L’alliberes del teu camí, esperant poder seguir el seu de prop, desitjant que sigui un camí il·luminat per la seva essència i la seva joia. Gràcies, mare, per fer-nos el camí més fàcil, sempre. Fotografia: https://previews.123rf.com/images/ogovorka/ogovorka1612/ogovorka161200018/69505310-clases-de-cer%C3%A1mica-estudiante-haciendo-crisol-de-arcilla-en-la-rueda-primer-plano-de-las-manos-sucias-.jpg

Mala mare, bona mare

Imatge
Al voltant de les vuit del matí, baixes cantussejant amb un somriure dolç i satisfet als llavis. Jo també somric i   et desitjo un bon dia. #moment_1_bonamare La satisfacció de veure la felicitat baixar per les escales de casa. Sento renecs dues habitacions més enllà, intueixo que comences amb les tasques de l’escola, respiro. De nou sento renecs dues habitacions més enllà, respiro. Sento renecs... Amb els nervis, la veu i, fins i tot, els cabells crespats, enceto el camí fins a tu mentre vomito una esbroncada directament (des)proporcional als fets. #moment_2_malamare   Explosió per acumulació... Passes la tarda,   construint i destruint, amb un escampall de legos al teu voltant. De sobte, em mires sobresaltat i em demanes el berenar. Tanco el meu llibre, i miro el rellotge, les vuit de la tarda. M’aixeco, tota digna, i et dic que aquestes ja no són hores... #moment_3_malamare Quan se t’oblida donar-li el berenar al teu fill. Per enèsim vespre consecutiu, fulleg

Sortir a fer un vol

Imatge
Jo, que soc mare d’un nen encara prou petit perquè la normativa dicti que ha de sortir al carrer amb sa mare o son pare, tinc el privilegi de poder fer allò que se’n diu “anar a fer un vol”. Sí, sí, una hora sencera! Això sí, si me l’emporto jo, son pare es queda a casa (o va amb la bossa d’anar a comprar dos metres rere nostre), ah!, i no podem tocar res ni ningú, i si ens trobem un conegut, el saludem rapidet (un mes i mig es resumeix ràpidament si te l’has passat tancat a casa), i sempre dos metres de distància a banda i banda del nucli familiar (a hores d’ara ja faig un càlcul mental de les distàncies d’allò més exacte). No passar res! Estic superemocionada, el meu fill pot trepitjar el carrer de nou i respirar aire fresc, encara que sigui amb la roba de primavera de l’any passat que li tiba per tots els costats...    I és que, n’hi ha que no tenen tanta sort. La gent gran, farta d’estar a casa sense sortir ni a comprar per por d’agafar el virus dels trons, trasbalsats i angoixat

D'Amor i instint

Imatge
Quan el drac la veia passar, sempre li feia ullets amb timidesa. Així doncs, la princesa, decidida com era, li va confessar el seu amor regalant-li una rosa.  El drac somrigué embadalit, i tot seguit, se les va cruspir a les dues. Fotografia : https://eldrop.files.wordpress.com/2012/04/stjordi.jpg?w=640

Els monstres de la nit

Imatge
Un fil de veu es fa lloc en mig de la nit fins a arribar al meu llit ─No puc dormiiiir─, l’acompanyen unes passes que seguint el mateix camí que la veueta es fan  presència. Tremolós busca el seu espai entre els llençols, trobant recer en la pell càlida de qui més l’estima. Els malsons fugen, els monstres, per avui, ja en tenen prou. Ell no ho sap, però no és l’únic que s’ha d’espantar els monstres durant la nit. Traïdores, les emocions que no he pogut (o sabut) atendre durant el dia, emergeixen quan m’adormo en forma de somnis, donant ales a una allau de possibilitats que es concreten en un món abstracte que em sacseja les pors, els anhels i les esperances. Aglomeració de gent, un amor amb diferents cares, turisme de luxe amb amics, un festí i l’aprovació d’una mare, tot en un mateix somni, és massa per a mi. Xopa de dalt a baix i tremolant de fred obro els ulls preguntant-me de què anava la pel·lícula i, si Almodóvar s’inspira així en els seus guions...

Desànim

Imatge
Un huracà de sentiments entren a la meva estànça sense permís a sacsejar-me l’ànim.     Em penso insignificant mentre em deixo caure al buit de la tristesa. La llum es perd entre les ombres. La tarda es trenca. Derrotada pels meus propis pensaments em fico al llit i tanco els ulls, demà serà un altre dia.

Empatx de confinament

Imatge
Passen els dies entre trobades confinades en què xerres de confinament, lectures distretes sobre confinament, art i dibuix que descriuen la vida i el confinament, vídeos que aporten humor al confinament, i mots que em retraten en un full, i així, ocupar el temps de confinament...   Tinc tal empatx de confinament que crec que quan acabi tot plegat em quedarà un buit a la zona de l’estómac que res té a veure amb el fet que m’hagi cruspit la despensa sencera durant aquests dies i ja només hi quedin les teranyines. Més aviat serà un buit  com el que tenia quan havia estat molt de temps preparant-me obstinadament els exàmens. Un cop acabats sempre m’envaïa la sensació que em faltava quelcom i estava uns dies fins que aconseguia reemplaçar-ho per altres coses. Intueixo que això no em passa només a mi. I en realitat deu ser bo, perquè deu voler dir que ho portem força bé, que tot i aquells moments de tristesa que ens segresten de tant en tant, hem après a gaudir lentament, a assaborir instan

El virus de Schrödinger (o tenir i no tenir el coronavinus alhora)

Imatge
L’altre dia llegia no sé on un símil entre l’experiment del gat de Schrödinger i la situació que estem vivint actualment amb la covid-19 i em va semblar molt encertat. Jo de física quàntica no en tinc ni idea, però precisament el gat de Schrödinger a casa nostra és com si fos la nostra mascota. Resulta que aquest experiment (teòric) té com a resultat la paradoxa de què el gat és viu i mort a la vegada. Hi ha un gat dins una caixa tancada i en aquesta mateixa caixa hi ha un flascó amb un gas verinós que només es trencarà si s’activa un  mecanisme que depèn d’una partícula quàntica. Si la partícula passa pel camí de la dreta, no s’activarà el mecanisme i el gat viurà, en canvi si passa pel de l’esquerra, s’activarà, i el gat morirà. Però les partícules fonamentals tenen propietats molt xules i divertides que semblen de ciència-ficció, molt diferents de les de les nostres lleis. En física quàntica la partícula de la caixa del gat de Schrödinger adoptaria un estat de superposició quànti

L’abraçada pendent

Imatge
Veure’ns el somriure ens tranquil·litza. Sentir-nos la veu ens apropa. Paraules valentes, paraules serenes, paraules esperançadores, viatgen totes elles a través del Skype, del whatsapp o a viva veu des de l’habitació confinada. Però els ulls delaten l’enyor i el cansament d’uns dies estranys per a tots. Ens hem hagut d’adaptar a la incertesa, a la soledat o l’excés de companyia, a què el nostre món ara és tan gran com ho és la nostra llar, a les abraçades amb la mirada i amb el cor, a la pèrdua en la distància, a no saber que passarà... Cadascú té un paper en aquest teatre improvisat. Els infants, felicitat pura, model estrella d’adaptació, acceptació i optimisme, són la prova que la humanitat necessita ben poc per gaudir, per viure sense sobreviure. Aquells que surten al camp de batalla, no valents per ser-ho, sinó per sortir cada dia a pesar de les seves pors. Ho donen tot, fins i tot, sabent que les condicions no són les adequades. O els que es queden a casa i actuen amb precauc

El no-artista

Imatge
Si un full en blanc et pica l’ullet, els pinzells et persegueixen per tota la casa, la gràcia et brota per tot el cos, un acord acompanya cada mot que pronuncies, o el teu receptari està invocant ingredients exòtics, no, no t’has tornat boig. És la cuqueta de les arts que es desperta. Aquella que habita en les profunditats del teu ser i havies anat asfixiant, amb presses i rutina, fins a deixar-la pràcticament sense alè.  D’entre tots els mals de viure en temps de pandèmia, la nota positiva, si ho podem dir així, és el regal del temps, de la intensitat, del canvi de perspectiva... En definitiva, l’aliment del qual es nodreixen les arts. Que seria d’elles sense emoció, drama, autoreflexió i reinvenció? Així doncs, arribats a aquest punt, seria lògic pensar a aprofitar aquests dies per reconnectar amb un mateix i restablir l’ordre de prioritats, però sobretot, per interioritzar-ho per tal de recordar recordar-ho el dia que ens desconfinem, perquè ja se sap, la “normalitat” absorbeix i

Coratge

Imatge
Si el teu mirall reflectís amb la meva mirada, Si les meves paraules despatxessin pors, Si els meus pensaments portessin salut. Si trobessis en mi el consol. Si pogués ser el teu refugi. No coneixeries la  tristesa, ni l’angoixa, ni la soledat. L’amor i compassió no serien per donar, sinó per rebre. La vida somriuria per  a tu,  només per a tu. El món seria un lloc amable d’aroma a farigola, menta i fenoll. El sol l’abraçada que et reconforta. El vent la veu que et reafirma. El mar la teva banda sonora. I la terra et retornaria les teves arrels. L'empremta de les teves petjades han guiat el meu camí. Ara les nostres llàgrimes conflueixen en els teus mals. Dona’m la mà i sortim d’aquí. Fotografia: https://disfrutaaprendiendo.com/wp-content/uploads/2018/04/esta.jpg  

Arrels de joia

Imatge
De matinada entre les pors i els plors et fas real. El primer acord de la nostra cançó, el plor de vida. En la carícia es defineix el rostre covat dins meu. Olor de talc i llàgrimes amargues les nits en vetlla. En els teus ulls s’emmiralla un nou jo teixit a mida. S’adorm l’estança. Ànim suspès al ritme d’un cor batent. Estens la mà buscant-me la mirada. I fas un pas. Cobrellit de petons i pessigolles passen el fred. El somrís que embruixa omple les tardes de joc. Brota un t’estimo dels teus llavis menuts. Arrels de joia.