Sortir a fer un vol

Jo, que soc mare d’un nen encara prou petit perquè la normativa dicti que ha de sortir al carrer amb sa mare o son pare, tinc el privilegi de poder fer allò que se’n diu “anar a fer un vol”. Sí, sí, una hora sencera! Això sí, si me l’emporto jo, son pare es queda a casa (o va amb la bossa d’anar a comprar dos metres rere nostre), ah!, i no podem tocar res ni ningú, i si ens trobem un conegut, el saludem rapidet (un mes i mig es resumeix ràpidament si te l’has passat tancat a casa), i sempre dos metres de distància a banda i banda del nucli familiar (a hores d’ara ja faig un càlcul mental de les distàncies d’allò més exacte). No passar res! Estic superemocionada, el meu fill pot trepitjar el carrer de nou i respirar aire fresc, encara que sigui amb la roba de primavera de l’any passat que li tiba per tots els costats...

  

I és que, n’hi ha que no tenen tanta sort. La gent gran, farta d’estar a casa sense sortir ni a comprar per por d’agafar el virus dels trons, trasbalsats i angoixats, estan al caire d’una crisi nerviosa. Els més actius ja s’han fet la ruta, cuina-passadís-lavabo, unes cinc-centes vegades per procurar mantenir-se en forma, i els que viuen sols, a hores d’ara, ja mantenen converses amb les plantes per tal de no tornar a trucar als seus fills i nets, que estan ocupats, perquè teletreballen i telestudien i telequedenambelsamics i ara surten al carrer també.

  

Per no parlar dels esportistes. En tinc un a casa que somnia en posar-se les vambes per sortir a córrer. Ni a sopar amb els amics, ni a la platja amb la família, ni una escapada romàntica amb la dona, res de tot això... el primer que vol fer un runner quan el deixin decidir que pot fer, és sortir a córrer. En fi, procuro no prendre-m’ho de manera personal...

Com en tot, en aquesta crisi del coronavirus, les decisions les prenen persones que res tenen a veure amb el nostre dia a dia, el de la gent del carrer. Si ells tenen febre, no els aïllen vint dies per si de cas, com a mi, sinó que els hi fan el test. I casualment ells sí que arriben a la casa de no sé on per passar el confinament (no serà això una segona residència?) i als seus fills probablement els hi toca el sol als jardins de casa seva, i no l’han de buscar arramblats a la paret quan de dotze i mitja a dues apunta per la finestra del menjador.

En fi, donat que les coses estan com estan, només dir, que si sou d’aquelles persones que podeu sortir a fer un vol, esteu d’enhorabona.