Estirant el fil de la ignorància

Quan la seva mirada en trobava una altra s’esvania la resta del món. Es connectava fugaçment als ulls inquiets de la presa. Ho feia de sempre, de manera instintiva i involuntària. Prou que hagués volgut evitar-ho, però era un do. No l’havia escollit. No podia desfer-se’n. Penetrava més enllà; travessava la còrnia, les pupil·les, la retina i arribava als pensaments. Desarmava l’individu. Visionava intimitats, secrets i vergonyes fins a deixar un ésser fràgil i vulnerable, sense res a amagar. La càrrega de la veritat aviat li va pesar massa; totes aquelles astúcies i falsedats s’instal·laven dintre seu i l’amargura s’anava apoderant d’ell a poc a poc. Per això ho va fer. Per això es va treure els ulls. Només volia deixar de saber. Però els dons busquen els seus propis camins per florir. En va tenir prou amb un lleuger frec, pell amb pell, perquè la maleïda veritat del desconegut el recorregués, ferotge, fins al magí. Núria Pelegrí Bobet També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Micr

Es preguntava com havia arribat fins a aquella terra erma. Devia ser una mena de broma. O joc. O potser era un segrest. Feia sis dies que estava allà, sol i nu i no havia ensopegat amb cap tipus de vida. Tenia set i gana i no podia parar de plorar. Allà lluny, li va semblar distingir una figura humana tentinejant d’esgotament. Es va pensar que era un miratge; no obstant això, s’hi va atansar. Era una noia assedegada, bruta i nua. També l’havien abandonada en aquell indret. Un bri d’esperança el va embolcallar. Es van llançar als braços l’un de l’altre en una forta abraçada i aprofità l’avinentesa per palpejar-li el cul i les cuixes. La noia s’apartà indignada i, tot i el seu estat, encara va tenir forces de cridar: «Es pot saber que fas depravat?». «Mmm! Tendra i magra», pensava l’altre mentre salivava. Núria Pelegrí Bobet També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '22

Mai no es deia igual. Unes vegades apareixia més gras i amb aire distingit, d’altres més alt i tartamudejava. En alguna ocasió caminava coix. Podia parlar amb accent estranger, provenir de Talamanca... Tampoc no succeïa mai en les mateixes circumstàncies. Les combinacions eren infinites. Però el cas és que acabava sempre criant malves. M’havia tornat previsible, per això, d’un temps ençà, quan el protagonista em veia venir s’escapolia per on podia per tal de salvar la vida. Núria Pelegrí Bobet També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats desembre '22

  Dels morts, sempre se n’acostuma a contar les gràcies, als peus del seu cadàver. Però de tu, Verdi, és cert que només en puc contar bondats. Mans, pacífic, alegre i amigable fins a l’extrem. Potser per això, per equilibri diví entre virtuts i defectes, havies tingut sempre una pèssima salut; el teu i el nostre calvari. Has lluitat, en una carrera de fons, per la vida i hem arribat fins aquí: nou anys després que apareguessis a casa un dia per sorpresa. Deixes un buit estrany; mai més presència vigilant, incondicionalitat ni companyia. Espero que hagis tingut una bona vida, nosaltres t’hem cuidat i estimat de la millor manera que hem sabut. Adeu, Verdi. T’estimem. Descansa en pau.