Nedar entre dues aigües



Fa por la mort. Per això vivim, o vivíem, sense tenir-la massa en compte.

Llegia l’altre dia l'article d’una mestra, en el que transmetia la seva angoixa per la tornada a les escoles. Ella, deia, formar part de la població de risc, i tenia una por terrible a rebre un bombardeig de càrrega infecciosa dels seus alumnes. Es queixava que la tornada no era un tema acadèmic sinó econòmic, per facilitar la conciliació d’aquells que no poden fer teletreball. Em va fer pensar en com la por bloqueja tots els sentits deixant només aquell instint de supervivència que com a éssers vius portem a dins. Si et pregunten quin és el nombre màxim de morts acceptable davant la situació que sigui: la covid-19, accidents de trànsit, violència masclista..., i penses en “persones” podria ser 100, 20, 10..., però si penses en els teus o en tu mateix, aquest número baixa fins a zero. Entenc que aquesta noia no es vulgui arriscar només perquè l'economia s’hagi de reactivar. També penso que tots aquells que han estat treballant per nosaltres durant les setmanes més dures probablement devien tenir por.

Per altra banda, la normativa és tan contradictòria com el fet de poder reunir-se fins a deu persones a la terrassa del bar, però haver de portar mascareta o mantenir una distància mínima de dos metres. Que m’expliquin com es beu amb mascareta i com estàs en una taula a dos metres de distància de qui has quedat... S’està buscant intencionadament sensació de relaxació per tal de donar moviment a l’economia, però alhora s’alerta de la importància de seguir sent estrictes amb les mesures de distanciament i d’higiene. Doncs hi ha coses que no són compatibles. I si la resposta és fer servir el sentit comú, sento dir que és el sentit menys comú de tots. N’hi haurà alguns que seguiran saltant com un ninja pel supermercat per evitar qualsevol atansament i d’altres es passaran el dia a la terrassa del bar amb nou amics. Les dues coses compleixen la normativa.

Quan vam començar, deien, ser més importants les persones que l’economia, però la trista realitat és que perquè el sistema no se’n vagi a la merda, els diners passen al davant, i nosaltres com a supervivents que som, el que fem és creuar els dits per a que el mort sigui d’un altre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ser feliç

El no-artista

El virus de Schrödinger (o tenir i no tenir el coronavinus alhora)