Atrevir-se a somiar

  


El seu somriure, just  a l’instant en què esclataren els aplaudiments del públic, va omplir la sala. També el meu cor. Llavis que, en silenci, narraven una història. Una que parlava de l’orgull d’estar sobre l’emblemàtic escenari,  de la satisfacció de compartir una passió, de la convicció de créixer abrigada, de la il·lusió de sentir a prop els éssers estimats. I encara més... diria que explicava que un dia ho va somiar. Va ser el mateix dia que es va atrevir a creure que podia esdevenir.

 
Era un dia qualsevol, preníem alguna cosa en una terrassa de la Plaça Europa i ho va soltar com una bomba. Estava decidida. Aleshores ens creiem gates velles, però en realitat només érem unes nenes. I sí, va agafar la maleta, i se’n va anar a buscar el seu lloc al món.  S’instal·laria a casa d’una amiga, a Barcelona, durant unes setmanes fins que trobés alguna cosa. Les amigues ho són tot (tenim sort de tenir-nos, oi?). Allò d’agafar i marxar –i això que és ara– potser mai hauria pogut ser si no l’hagués acollit.  Volia ser actriu, aquest era el seu somni. Quina bogeria! Però he de dir que tenia –i té–  aquella essència especial de les artistes. Divertida, explosiva, sentida captiva allà on va. I ho dic jo, que l’estimo,  però ho podria confirmar qualsevol que la coneix.

Poruga com és –perquè ho és– ha estat sempre la més valenta (és curiós això de la valentia, per exercir-la has de tenir clares abans quines són les pors que estàs disposada a superar). De vegades ens pensem que tenim por al fracàs i això, de forma conscient o inconscient, ens frena. Però tot sovint penso que en realitat tenim la mateixa por de l’èxit. Quan l’albires t’enlluerna, i penses que potser et va gran, que quina impostora, que aquell lloc potser és d’algú altre que realment sigui tot allò que et costa creure que tu puguis ser.  I aquí, has de tornar a fer un exercici de valentia, perquè si no estàs perduda.

Estic segura que a la meva estimada @lorena_rodellar li queda un llarg camí per recórrer ple de riures i aplaudiments. I sí, ho dic jo que l’estimo, però qualsevol que la vegi actuar ho podrà confirmar. I si no us ho creieu, aneu a veure-la a la Sala Ón amb Improscritos o al Cafè-Teatre Llantiol amb Improderadas.

Comentaris

  1. Que bonic !!!! Que bonito!! Te quiero y siempre he sabido qué estabais conmigo!!! Gracias SIEMPRE.

    ResponElimina
  2. Que bonito y que cierto. Orgullosa de todas vosotras y de poder teneros.

    ResponElimina
  3. El teu relat, suposadament realista, és bonic. Efectivament, els amics valen molt, sobretot quan en certa manera els necessites. M'alegro que tu tinguis, com jo, amics que t'animen. Més val que tu tinguis amics que no pas que no en tinguis cap.

    Ens veurem per aquí!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Dorat! Doncs sí, és una història real (contada des de la meva perspectiva, és clar). Els amics són un gran tresor i jo estic feliç de tenir-los!!

      Gràcies per la teva visita!!

      Elimina
    2. Hola Dorat! Doncs sí, és una història real (contada des de la meva perspectiva, és clar). Els amics són un gran tresor i jo estic feliç de tenir-los!!

      Gràcies per la teva visita!!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

En bucle

Ser feliç