Estirant el fil de la ignorància

Sembla que, de tant en tant,  estimar-se  es converteix  en un esforç.  Defalleixes;  et falten forces  per intentar recordar  de què anava la història.  No albires on conflueixen els camins,  però decideixes seguir caminant  encara que sigui sense rumb.  I per fi,  un dia, de nou, una guspira d’il·lusió  flirteja insistentment amb tu  memorant el perquè de tot plegat.  Pot ser que ho descobreixis  al fons dels seus ulls,  en una rialla espontània  o en un t’estimo que et creus.

La foto és de la pintura: Guayasamín y el abrazo Vaig pensar que igual havies marxat i abans havies passat per aquí. Que per aquest motiu, em demanaves  l’abraçada amb insistència. I que per això no vas parar d’estrènyer,  fins que, protegida entre els teus braços, em vaig sentir com una nena. No la que vaig ser, ella no es va sentir mai així, una altra.  La dona d’ara feta petita, la que comprèn les coses, la que ha après que darrere l’egoisme i la falta d’habilitats per comunicar-te també hi ha amor, el màxim que saps donar; i m’ho fas saber, perquè no ho oblidi, trobant-nos en l’abraçada d’un somni estrany.