Estirant el fil de la ignorància

Sempre he admirat la teva felicitat, despreocupat cantusseges mentre fas i desfàs concentrat, abstret d’allò que t’envolta, atent a allò que t’envolta. No és contradictori si parlo de tu. Tan petit i tan conscient dels defectes del món on vivim. Tan senzill. I tan difícil. Les convencions socials ens perden, oi fill? La vida és així.   Compartim moltes estones reflexionant sobre la vida i el món, sempre aprenc alguna cosa al teu costat, no només a ser mare, que encara ho faig com puc, també a veure la vida des d’una mirada desacomplexada. Pròpia.   La vida és un joc en què de vegades només tens una oportunitat. D’altres, tornes constantment a la casella de sortida. És així, la vida. Buscava les paraules per descriure el meu neguit i potser la por se les reserva. Quan casa meva sigui una urna, seré només allò que quedi de mi en tu. Qui seré quan ja no hi sigui? Fotografia: https://i.pinimg.com/564x/76/f0/4d/76f04dddc26f20432ac0243900fa48...

Es respira tranquil·litat aquí, potser no calia recórrer tants quilòmetres per sentir-la, però més a prop, en el dia a dia, no la vaig saber trobar. Encadenada a casa, al municipi, a la comarca, necessitava anar més enllà. I fer com si les restriccions no ens ofeguessin, com si la mort no ens perseguís, com si les pors estiguessin controlades, com si poguéssim decidir. Tenir tot el temps per nosaltres, gaudir de l'escalfor d'un sol primaverenc, deixar-nos captivar per l’encant d’altres pobles, i fer la migdiada sota l’ombra d’un llimoner.