Immens









Sempre he admirat la teva felicitat,

despreocupat cantusseges mentre fas i desfàs concentrat,

abstret d’allò que t’envolta, atent a allò que t’envolta.

No és contradictori si parlo de tu.

Tan petit i tan conscient dels defectes del món on vivim.

Tan senzill. I tan difícil.

Les convencions socials ens perden, oi fill?

La vida és així.

 

Compartim moltes estones reflexionant sobre la vida i el món,

sempre aprenc alguna cosa al teu costat,

no només a ser mare, que encara ho faig com puc,

també a veure la vida des d’una mirada desacomplexada. Pròpia.

 

La vida és un joc en què de vegades

només tens una oportunitat.

D’altres, tornes constantment a la casella de sortida.

És així, la vida.


Buscava les paraules per descriure el meu neguit i

potser la por se les reserva.


Quan casa meva sigui una urna,

seré només allò que quedi de mi en tu.

Qui seré quan ja no hi sigui?


Comentaris

  1. M'agrada com escrius, m'agrada la teva delicadesa, com fas lliscar els teus sentiments...
    Per a mi has estat un descobriment, en el fòrum de RC. Gràcies!! Jo també estiro el fil de la ignorància, aquesta ignorància que no s'acaba mai.
    A RC sóc Materile, en privat: Maria Teresa Galan
    Una abraçada

    ResponSuprimeix
  2. Hola Maria Teresa! Moltes gràcies per les teves paraules i per dedicar un momentet per a mi. Em fas molt contenta! Jo et tenia clitxada ja! També et vaig llegint a RC! :)
    Una abraçada

    ResponSuprimeix

Publica un comentari

Entrades populars d'aquest blog

Ser feliç

Un mal poema

Respiro a tres temps