Immens









Sempre he admirat la teva felicitat,

despreocupat cantusseges mentre fas i desfàs concentrat,

abstret d’allò que t’envolta, atent a allò que t’envolta.

No és contradictori si parlo de tu.

Tan petit i tan conscient dels defectes del món on vivim.

Tan senzill. I tan difícil.

Les convencions socials ens perden, oi fill?

La vida és així.

 

Compartim moltes estones reflexionant sobre la vida i el món,

sempre aprenc alguna cosa al teu costat,

no només a ser mare, que encara ho faig com puc,

també a veure la vida des d’una mirada desacomplexada. Pròpia.

 

La vida és un joc en què de vegades

només tens una oportunitat.

D’altres, tornes constantment a la casella de sortida.

És així, la vida.


Buscava les paraules per descriure el meu neguit i

potser la por se les reserva.


Quan casa meva sigui una urna,

seré només allò que quedi de mi en tu.

Qui seré quan ja no hi sigui?



Fotografia: https://i.pinimg.com/564x/76/f0/4d/76f04dddc26f20432ac0243900fa48b6.jpg



Comentaris

  1. Maria Teresa Galan11 d’abril del 2021, a les 15:36

    M'agrada com escrius, m'agrada la teva delicadesa, com fas lliscar els teus sentiments...
    Per a mi has estat un descobriment, en el fòrum de RC. Gràcies!! Jo també estiro el fil de la ignorància, aquesta ignorància que no s'acaba mai.
    A RC sóc Materile, en privat: Maria Teresa Galan
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Núria Pelegrí Bobet12 d’abril del 2021, a les 12:07

    Hola Maria Teresa! Moltes gràcies per les teves paraules i per dedicar un momentet per a mi. Em fas molt contenta! Jo et tenia clitxada ja! També et vaig llegint a RC! :)
    Una abraçada

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L’aprenent

Imatge
  Li va dir al seu mestre que ja estava preparat. Se sabia a consciència els continguts del temari i volia passar a la pràctica. Es delia per construir-n’hi un de propi. Hi havia molta feina per fer, però ho tenia tot pensat; que si folrar amb un sòl bru, realçar amb tons blaus, afegir una mica de verd, engalanar amb núvols i estels i, per acabar-ho d’adobar, moltes criatures de tota mena. Havia passat gairebé una setmana i ja ho tenia tot a punt. El setè dia, mentre descansava, va pensar, «Em faré dir Déu». També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '21
Read more »

Empatx de confinament

Imatge
Passen els dies entre trobades confinades en què xerres de confinament, lectures distretes sobre confinament, art i dibuix que descriuen la vida i el confinament, vídeos que aporten humor al confinament, i mots que em retraten en un full, i així, ocupar el temps de confinament...   Tinc tal empatx de confinament que crec que quan acabi tot plegat em quedarà un buit a la zona de l’estómac que res té a veure amb el fet que m’hagi cruspit la despensa sencera durant aquests dies i ja només hi quedin les teranyines. Més aviat serà un buit  com el que tenia quan havia estat molt de temps preparant-me obstinadament els exàmens. Un cop acabats sempre m’envaïa la sensació que em faltava quelcom i estava uns dies fins que aconseguia reemplaçar-ho per altres coses. Intueixo que això no em passa només a mi. I en realitat deu ser bo, perquè deu voler dir que ho portem força bé, que tot i aquells moments de tristesa que ens segresten de tant en tant, hem après a gaudir lentament, a assaborir instan
Read more »

Supervivent

Imatge
Es preguntava com havia arribat fins a aquella terra erma. Devia ser una mena de broma. O joc. O potser era un segrest. Feia sis dies que estava allà, sol i nu i no havia ensopegat amb cap tipus de vida. Tenia set i gana i no podia parar de plorar. Allà lluny, li va semblar distingir una figura humana tentinejant d’esgotament. Es va pensar que era un miratge; no obstant això, s’hi va atansar. Era una noia assedegada, bruta i nua. També l’havien abandonada en aquell indret. Un bri d’esperança el va embolcallar. Es van llançar als braços l’un de l’altre en una forta abraçada i aprofità l’avinentesa per palpejar-li el cul i les cuixes. La noia s’apartà indignada i, tot i el seu estat, encara va tenir forces de cridar: «Es pot saber que fas depravat?». «Mmm! Tendra i magra», pensava l’altre mentre salivava. Núria Pelegrí Bobet També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '22
Read more »