Immens









Sempre he admirat la teva felicitat,

despreocupat cantusseges mentre fas i desfàs concentrat,

abstret d’allò que t’envolta, atent a allò que t’envolta.

No és contradictori si parlo de tu.

Tan petit i tan conscient dels defectes del món on vivim.

Tan senzill. I tan difícil.

Les convencions socials ens perden, oi fill?

La vida és així.

 

Compartim moltes estones reflexionant sobre la vida i el món,

sempre aprenc alguna cosa al teu costat,

no només a ser mare, que encara ho faig com puc,

també a veure la vida des d’una mirada desacomplexada. Pròpia.

 

La vida és un joc en què de vegades

només tens una oportunitat.

D’altres, tornes constantment a la casella de sortida.

És així, la vida.


Buscava les paraules per descriure el meu neguit i

potser la por se les reserva.


Quan casa meva sigui una urna,

seré només allò que quedi de mi en tu.

Qui seré quan ja no hi sigui?



Fotografia: https://i.pinimg.com/564x/76/f0/4d/76f04dddc26f20432ac0243900fa48b6.jpg



Comentaris

  1. Maria Teresa Galan11 d’abril del 2021, a les 15:36

    M'agrada com escrius, m'agrada la teva delicadesa, com fas lliscar els teus sentiments...
    Per a mi has estat un descobriment, en el fòrum de RC. Gràcies!! Jo també estiro el fil de la ignorància, aquesta ignorància que no s'acaba mai.
    A RC sóc Materile, en privat: Maria Teresa Galan
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Núria Pelegrí Bobet12 d’abril del 2021, a les 12:07

    Hola Maria Teresa! Moltes gràcies per les teves paraules i per dedicar un momentet per a mi. Em fas molt contenta! Jo et tenia clitxada ja! També et vaig llegint a RC! :)
    Una abraçada

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L’aprenent

Imatge
  Li va dir al seu mestre que ja estava preparat. Se sabia a consciència els continguts del temari i volia passar a la pràctica. Es delia per construir-n’hi un de propi. Hi havia molta feina per fer, però ho tenia tot pensat; que si folrar amb un sòl bru, realçar amb tons blaus, afegir una mica de verd, engalanar amb núvols i estels i, per acabar-ho d’adobar, moltes criatures de tota mena. Havia passat gairebé una setmana i ja ho tenia tot a punt. El setè dia, mentre descansava, va pensar, «Em faré dir Déu». També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '21
Read more »

El do

Imatge
Quan la seva mirada en trobava una altra s’esvania la resta del món. Es connectava fugaçment als ulls inquiets de la presa. Ho feia de sempre, de manera instintiva i involuntària. Prou que hagués volgut evitar-ho, però era un do. No l’havia escollit. No podia desfer-se’n. Penetrava més enllà; travessava la còrnia, les pupil·les, la retina i arribava als pensaments. Desarmava l’individu. Visionava intimitats, secrets i vergonyes fins a deixar un ésser fràgil i vulnerable, sense res a amagar. La càrrega de la veritat aviat li va pesar massa; totes aquelles astúcies i falsedats s’instal·laven dintre seu i l’amargura s’anava apoderant d’ell a poc a poc. Per això ho va fer. Per això es va treure els ulls. Només volia deixar de saber. Però els dons busquen els seus propis camins per florir. En va tenir prou amb un lleuger frec, pell amb pell, perquè la maleïda veritat del desconegut el recorregués, ferotge, fins al magí. Núria Pelegrí Bobet També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - ...
Read more »

Supervivent

Imatge
Es preguntava com havia arribat fins a aquella terra erma. Devia ser una mena de broma. O joc. O potser era un segrest. Feia sis dies que estava allà, sol i nu i no havia ensopegat amb cap tipus de vida. Tenia set i gana i no podia parar de plorar. Allà lluny, li va semblar distingir una figura humana tentinejant d’esgotament. Es va pensar que era un miratge; no obstant això, s’hi va atansar. Era una noia assedegada, bruta i nua. També l’havien abandonada en aquell indret. Un bri d’esperança el va embolcallar. Es van llançar als braços l’un de l’altre en una forta abraçada i aprofità l’avinentesa per palpejar-li el cul i les cuixes. La noia s’apartà indignada i, tot i el seu estat, encara va tenir forces de cridar: «Es pot saber que fas depravat?». «Mmm! Tendra i magra», pensava l’altre mentre salivava. Núria Pelegrí Bobet També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '22
Read more »