Immens









Sempre he admirat la teva felicitat,

despreocupat cantusseges mentre fas i desfàs concentrat,

abstret d’allò que t’envolta, atent a allò que t’envolta.

No és contradictori si parlo de tu.

Tan petit i tan conscient dels defectes del món on vivim.

Tan senzill. I tan difícil.

Les convencions socials ens perden, oi fill?

La vida és així.

 

Compartim moltes estones reflexionant sobre la vida i el món,

sempre aprenc alguna cosa al teu costat,

no només a ser mare, que encara ho faig com puc,

també a veure la vida des d’una mirada desacomplexada. Pròpia.

 

La vida és un joc en què de vegades

només tens una oportunitat.

D’altres, tornes constantment a la casella de sortida.

És així, la vida.


Buscava les paraules per descriure el meu neguit i

potser la por se les reserva.


Quan casa meva sigui una urna,

seré només allò que quedi de mi en tu.

Qui seré quan ja no hi sigui?



Fotografia: https://i.pinimg.com/564x/76/f0/4d/76f04dddc26f20432ac0243900fa48b6.jpg



Comentaris

  1. M'agrada com escrius, m'agrada la teva delicadesa, com fas lliscar els teus sentiments...
    Per a mi has estat un descobriment, en el fòrum de RC. Gràcies!! Jo també estiro el fil de la ignorància, aquesta ignorància que no s'acaba mai.
    A RC sóc Materile, en privat: Maria Teresa Galan
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Hola Maria Teresa! Moltes gràcies per les teves paraules i per dedicar un momentet per a mi. Em fas molt contenta! Jo et tenia clitxada ja! També et vaig llegint a RC! :)
    Una abraçada

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Respiro a tres temps

Ser feliç

Atrevir-se a somiar