Conspiranoic



Cada any, al dinar de Nadal, tota la família esperem impacients amb què ens sortirà el xicot de la Sofia. És un paio d’allò més incendiari, però ens fem un fart de riure amb els seus discursos extravagants.

L’any que el vam conèixer, denunciava horroritzat que l’Aserejé era una cançó satànica. Al següent defensava amb cor i ànima que la terra era plana. L’any passat estava convençut que la covid era una tapadora per amagar els efectes negatius del 5G. I aquest any afirma que entre nosaltres habita una raça d’humanoides reptilians amb el propòsit de dominar el món.

Somriu ufanós i treu el mòbil per ensenyar-nos les proves que ha trobat. A la taula es fa un silenci incòmode. Ens mirem de reüll... La Sofia sospira resignada mentre es mostra: els ulls li creixen, les parpelles es tornen verdoses, l’iris esdevé ocre i la pupil·la s’alça en vertical. La llengua, llarga i pàl·lida, apunta amenaçant quan s’abalança sobre ell.


També el podeu llegir a: Microrelats de gener '22 - LA MICROBIBLIOTECA






Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Supervivent

Imatge
Es preguntava com havia arribat fins a aquella terra erma. Devia ser una mena de broma. O joc. O potser era un segrest. Feia sis dies que estava allà, sol i nu i no havia ensopegat amb cap tipus de vida. Tenia set i gana i no podia parar de plorar. Allà lluny, li va semblar distingir una figura humana tentinejant d’esgotament. Es va pensar que era un miratge; no obstant això, s’hi va atansar. Era una noia assedegada, bruta i nua. També l’havien abandonada en aquell indret. Un bri d’esperança el va embolcallar. Es van llançar als braços l’un de l’altre en una forta abraçada i aprofità l’avinentesa per palpejar-li el cul i les cuixes. La noia s’apartà indignada i, tot i el seu estat, encara va tenir forces de cridar: «Es pot saber que fas depravat?». «Mmm! Tendra i magra», pensava l’altre mentre salivava. Núria Pelegrí Bobet També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '22
Read more »

L’aprenent

Imatge
  Li va dir al seu mestre que ja estava preparat. Se sabia a consciència els continguts del temari i volia passar a la pràctica. Es delia per construir-n’hi un de propi. Hi havia molta feina per fer, però ho tenia tot pensat; que si folrar amb un sòl bru, realçar amb tons blaus, afegir una mica de verd, engalanar amb núvols i estels i, per acabar-ho d’adobar, moltes criatures de tota mena. Havia passat gairebé una setmana i ja ho tenia tot a punt. El setè dia, mentre descansava, va pensar, «Em faré dir Déu». També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '21
Read more »

L’art de la solitud

Imatge
  La solitud deu ser un art. O és que nou us remou els sentits i les emocions? Com qui es mira el mar en un quadre de Monet, o escolta a Chopin, la solitud, també fa aflorar racons d’un mateix −íntims, profunds−, que poden esclatar en delit, o enfrontar-te amb el pitjor dels turments. Per estimar la solitud t’has d’estimar. I no sempre t’estimes prou per estar només amb tu mateix, sense fugues de la veu (la del teu dimoniet) que et mostra, com en un catàleg, ficcions excelses. La solitud t’endinsa en el laberint interior particular. Per sort, com més cops el recorres, més el coneixes, i més fàcil és gaudir-lo.   Fotografia: https://lapiedradesisifo.com/2018/02/25/soledad-solitud-dos-formas-diferentes-estar-solo/
Read more »