La nena que vaig ser

 


Fotografia:Tony luciani 



Per moltes arrugues que intentin esborrar la nena que vaig ser, persisteix sota la pell. Cada una és un camí traçat cap a un indret del futur. Però ja rau en el passat. L’origen, la innocència d’uns ulls límpids. Ara impassibles observen en calma com el temps corre i no es deixa atrapar. Mirar enrere em provoca vertigen. Mirar endavant s'em fa estrany. Insisteixo. No he deixat enrere la nena que vaig ser. Però, certament, de vegades no la trobo per enlloc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ser feliç

Un mal poema

Respiro a tres temps