Lo Marraco

Fotografia extreta de bestiari.cat

 La ciutat aguaita:

 

Quan la primavera treu el nas per Lleida, lo Marraco, el drac més popular de la ciutat, es comença a despertar. Lentament va sortint de l’estat de letargia que ha mantingut durant els mesos de fred, amagat a bon recer. La temperatura del cos li augmenta lleugerament i els seus pulmons recuperen la freqüència respiratòria normal. Quan té l’ànima prou revifada, un equip de professionals el visiten per fer-li una revisió. Rastregen la pell a consciència buscant si hi té alguna ferida per guarir. Examinen les seves articulacions. Li mesuren els decibels entonant un rugit. Comproven que expulsa la quantitat justa de fum pel nas. Constaten que els seus passos són lents i segurs, i li netegen cada escata fins que llueixen resplendents, deixant-lo a punt per al gran dia.

 

 

Lo Marraco (pànic escènic):

 

Sento el pes de la fama a tot el meu cos. Aixafant-me. Exercint tota la força de la gravetat. Estrenyent-me. Recaragolant-me. Potser penseu que soc exagerat, i potser teniu raó, l’art dramàtic forma part de mi. Com a qualsevol personatge de la faràndula m’agrada ser el centre d’atenció, els aplaudiments,  les ovacions... però això té un preu. El d’estar sempre impecable, al peu del canó, per als meus fans. Us imagineu que en una de les meves aparicions estel·lars la veu em defalleix? O se m’embussa el nas? I si el públic no m’aclama? I si no criden el meu nom? Seria terrible. Una tragèdia. No ho podria suportar!

 

 

L’Emma es fa gran:

 

És la segona nit que dormo en un llit gran i encara no hi estic acostumada. Endormiscada obro un ull i m’adono que és de dia. El torno a tancar i m’arrupeixo una mica més agafant-me fort al Mico, el meu osset de peluix, amb la intenció de mandrejar una estona, però de seguida em ve al cap quin dia és i em desvetllo. Emocionada salto del llit i busco el vestit que vam comprar per l’ocasió, però la mare em sent regirar l’armari i ve de seguida a ajudar-me. Em volia vestir tota sola, però la deixo fer.

 

Els carrers són plens de gom a gom, estem esperant la Cercavila, la gent riu i està feliç, passen els Capgrossos, els Gegants, i... ja veig lo Marraco! El pare em puja a les espatlles i crido fort perquè em senti. S’atansa rugint i treien fum pel nas i em saluda fent un gest amb el cap; Això és que m’ha vist! El pare m’atansa encara més, fins que, allargant el braç, arribo a la seva boca  i, amb una mica de por, però amb molta il·lusió, li entrego el meu tresor més preuat, el xumet, perquè m'estic fent gran!

 

 

Cinc curiositats sobre Lo Marraco