L’art de la solitud

 


La solitud deu ser un art. O és que nou us remou els sentits i les emocions? Com qui es mira el mar en un quadre de Monet, o escolta a Chopin, la solitud, també fa aflorar racons d’un mateix −íntims, profunds−, que poden esclatar en delit, o enfrontar-te amb el pitjor dels turments. Per estimar la solitud t’has d’estimar. I no sempre t’estimes prou per estar només amb tu mateix, sense fugues de la veu (la del teu dimoniet) que et mostra, com en un catàleg, ficcions excelses. La solitud t’endinsa en el laberint interior particular. Per sort, com més cops el recorres, més el coneixes, i més fàcil és gaudir-lo.





 


Fotografia: https://lapiedradesisifo.com/2018/02/25/soledad-solitud-dos-formas-diferentes-estar-solo/

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Atrevir-se a somiar

En bucle

Ser feliç