Un mal poema

Obra de Francisco de Pajaro 

Un mal poema desordena i embruta el món, diu el poeta Joan Margarit, com una bossa d’escombraries deixada en mig del carrer. Dura afirmació, aquesta, que colpeja el poeta mediocre, fins i tot, quan no tenim grans pretensions.


Si  les paraules precises per l’entesa amb el món mai em troben, 

em conformo amb comprendre’m a mi mateixa. 

Fidel als sentiments que m’habiten 

seguiré desordenant el món per ordenar-me, 

en un afany de no extingir-me submergida 

en el pensament contradictori de la humanitat. 

Soc silenci quan s'escola la tristesa en un vers. 

Soc delit quan es precipita l’alegria en un vers. 

I amb això, avui, en tinc prou.

 






Fotografia: Art is trash de Francisco de Pájaro 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L’aprenent

Imatge
  Li va dir al seu mestre que ja estava preparat. Se sabia a consciència els continguts del temari i volia passar a la pràctica. Es delia per construir-n’hi un de propi. Hi havia molta feina per fer, però ho tenia tot pensat; que si folrar amb un sòl bru, realçar amb tons blaus, afegir una mica de verd, engalanar amb núvols i estels i, per acabar-ho d’adobar, moltes criatures de tota mena. Havia passat gairebé una setmana i ja ho tenia tot a punt. El setè dia, mentre descansava, va pensar, «Em faré dir Déu». També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '21
Read more »

El do

Imatge
Quan la seva mirada en trobava una altra s’esvania la resta del món. Es connectava fugaçment als ulls inquiets de la presa. Ho feia de sempre, de manera instintiva i involuntària. Prou que hagués volgut evitar-ho, però era un do. No l’havia escollit. No podia desfer-se’n. Penetrava més enllà; travessava la còrnia, les pupil·les, la retina i arribava als pensaments. Desarmava l’individu. Visionava intimitats, secrets i vergonyes fins a deixar un ésser fràgil i vulnerable, sense res a amagar. La càrrega de la veritat aviat li va pesar massa; totes aquelles astúcies i falsedats s’instal·laven dintre seu i l’amargura s’anava apoderant d’ell a poc a poc. Per això ho va fer. Per això es va treure els ulls. Només volia deixar de saber. Però els dons busquen els seus propis camins per florir. En va tenir prou amb un lleuger frec, pell amb pell, perquè la maleïda veritat del desconegut el recorregués, ferotge, fins al magí. Núria Pelegrí Bobet També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - ...
Read more »

Supervivent

Imatge
Es preguntava com havia arribat fins a aquella terra erma. Devia ser una mena de broma. O joc. O potser era un segrest. Feia sis dies que estava allà, sol i nu i no havia ensopegat amb cap tipus de vida. Tenia set i gana i no podia parar de plorar. Allà lluny, li va semblar distingir una figura humana tentinejant d’esgotament. Es va pensar que era un miratge; no obstant això, s’hi va atansar. Era una noia assedegada, bruta i nua. També l’havien abandonada en aquell indret. Un bri d’esperança el va embolcallar. Es van llançar als braços l’un de l’altre en una forta abraçada i aprofità l’avinentesa per palpejar-li el cul i les cuixes. La noia s’apartà indignada i, tot i el seu estat, encara va tenir forces de cridar: «Es pot saber que fas depravat?». «Mmm! Tendra i magra», pensava l’altre mentre salivava. Núria Pelegrí Bobet També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '22
Read more »