Un mal poema

Un mal poema desordena i embruta el món, diu el poeta Joan Margarit, com una bossa d’escombraries deixada en mig del carrer. Dura afirmació, aquesta, que colpeja el poeta mediocre, fins i tot, quan no té grans pretensions.


Si  les paraules precises per l’entesa amb el món mai em troben, em conformo amb comprendre’m a mi mateixa. Fidel als sentiments que m’habiten seguiré desordenant el món per ordenar-me, en un afany de no extingir-me submergida en el pensament contradictori de la humanitat. Sóc seré silenci quan abraço la tristesa, la confusió i el cansament en un vers. Sóc tímid somriure quan abraço l’alegria, la joia i l’amor en un vers. I amb això, avui, en tinc prou.

 


Són els poemes

que em sagnen els sentits

perversa calma.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ser feliç

El no-artista

El virus de Schrödinger (o tenir i no tenir el coronavinus alhora)