Un mal poema

Obra de Francisco de Pajaro 

Un mal poema desordena i embruta el món, diu el poeta Joan Margarit, com una bossa d’escombraries deixada en mig del carrer. Dura afirmació, aquesta, que colpeja el poeta mediocre, fins i tot, quan no té grans pretensions.


Si  les paraules precises per l’entesa amb el món mai em troben, em conformo amb comprendre’m a mi mateixa. Fidel als sentiments que m’habiten seguiré desordenant el món per ordenar-me, en un afany de no extingir-me submergida en el pensament contradictori de la humanitat. Soc silenci seré quan s'escola la tristesa i la confusió en un vers. Soc delit saciat quan es precipita l’alegria i l’amor en un vers. I amb això, avui, en tinc prou.

 


Són els poemes

que em sagnen els sentits

perversa calma.




Fotografia: https://www.enkil.org/2013/09/09/francisco-de-pajaro-art-is-trash/

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Atrevir-se a somiar

Imatge
   El seu somriure, just  a l’instant en què esclataren els aplaudiments del públic, va omplir la sala. També el meu cor. Llavis que, en silenci, narraven una història. Una que parlava de l’orgull d’estar sobre l’emblemàtic escenari,  de la satisfacció de compartir una passió, de la convicció de créixer abrigada, de la il·lusió de sentir a prop els éssers estimats. I encara més... diria que explicava que un dia ho va somiar. Va ser el mateix dia que es va atrevir a creure que podia esdevenir.   Era un dia qualsevol, preníem alguna cosa en una terrassa de la Plaça Europa i ho va soltar com una bomba. Estava decidida. Aleshores ens creiem gates velles, però en realitat només érem unes nenes. I sí, va agafar la maleta, i se’n va anar a buscar el seu lloc al món.  S’instal·laria a casa d’una amiga, a Barcelona, durant unes setmanes fins que trobés alguna cosa. Les amigues ho són tot (tenim sort de tenir-nos, oi?). Allò d’agafar i marxar –i això que és ara– potser mai hauria pogut ser
Read more »

Inesgotable joventut

Imatge
Se’l mira amb ulls tendres i provocadors alhora, i somriu.  Té un posat despreocupat. És estiu, i el dia, la vida, la felicitat, allarga. Té els cabells llargs i  negres. Al principi els porta recollits, per això no paro esment en la seva cabellera fins més tard que es desfà el monyo. Desborda tanta joventut que sembla inesgotable. Em sorprèn un punt d’enveja que em recol·loca als meus quaranta i escaig.  I sí, penso allò de “qui pogués tenir vint anys una altra vegada”. Però amb la visió que et dona, irremeiablement, l’experiència dels quaranta. Seria tan diferent... Ho seria? S’atansa a la seva galta i li fa un petó,  pren l’últim glop del granissat de llimona i s’alcen. Pas a pas desapareixen de la meva vista per continuar amb la seva vida mentre jo li dono tombs; un dia, també vaig ser jove i bonica, però no ho he sabut fins ara. Fotografia: https://www.jardineriaon.com/fotos-de-margaritas.html
Read more »

Les coses de darrere de les coses

Imatge
Fotografia:  Bagul  Bóveda Virreinal y Siglo XIX De vegades darrere les coses que no vols dir n’hi ha d’altres, de més amagades, que et remouen i et demanen enfrontar-te als teus dimonis. De tant en tant, minves i minves fins a convertir-te en no-res. I no saps si ets sents menystingut perquè et menystens tu o l’altre. No saps si et sents culpable perquè et culpes tu o l’altre. No saps si et sents abandonat perquè t’has abandonat tu o l’altre. No ho saps i prefereixes no furgar en les profunditats del bagul . Mentrestant, en la ment, els pensaments   creixen, com si fossin un organisme amb vida pròpia, i acaben convertits en un monstre impossible de dominar. Camines per la corda fluixa un temps: unes hores, uns dies, uns mesos, uns anys, una vida... I a la fi, desinfles el monstre de la por i l'enterres al fons del bagul amb l’esperança que s’hi perdi per sempre. Però, tot torna.
Read more »