Només un record





És als ulls que trobem els somriures més sincers. Ara és l’única part de la cara que ens veiem.

Semblava que amb l’eslògan mascareta, distància i mans podíem crear una nova normalitat, però ha resultat que només era una gran fal·làcia. Quan ens n’hem adonat érem de nou a la casella d’inici. Com es viu una pandèmia? Existeix una manera de conviure amb el coronavirus sense tornar-nos bojos? No vull que es pari el món cada cop que hi ha una amenaça! Si aquesta és la gran solució al segle XXI, no hem evolucionat tant com ens pensem, que passarà a partir del setembre, quin és el pla? Perquè ja veiem que ara mateix no n’hi ha cap. Quedeu-vos a casa. No quedeu amb la família ni amb amics. No feu res, i així pararem el virus. Hem entrat en bucle?

He passat per moltes fases des dels nous rebrots a Lleida, però sempre torno a la ràbia, la impotència i la tristesa de veure la mala gestió de la situació, de sentir com es culpabilitza la societat, i d’haver d’assumir unes mesures que perjudiquen la salut econòmica i emocional de la població.

Estic cansada de tenir por, de sentir-me culpable, de no entendre res i de no veure coherència en les decisions polítiques. Tot passarà, com tot passa, amb més o menys fortuna, amb més o menys dramatisme. Tot passarà, i un dia, d’aquí a molts anys, només serà un record per explicar als nostres nets: la pandèmia del 2020.

Totes les situacions ens ensenyen alguna cosa, aquesta també. Però encara no sé el què.


Fotografia: https://www.ecestaticos.com/image/clipping/557/418/f0cee3cc33aa31eb96bf8af62b179bb3/ya-se-notan-los-efectos-del-confinamiento-depresion-estres-insomnio-y-ansiedad.jpg

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Respiro a tres temps

Ser feliç

Atrevir-se a somiar