Brollar




No descendim sinó que ens alcem des del nostre passat. (Anne Michaels)


Rastrejo entre les escletxes de la memòria, fins molt abans de saber que era feliç, quan encara adolescent vaig començar a buscar sense descans un lloc còmode dins meu on poder instal·lar-me; no fa tant que el vaig trobar.

En el caliu de la llar una casa de bojos per ser honestos, però la meva, explorava entre els vinils de l’Eva, la meva germana gran. Aprofitava que entre setmana estudiava a Bellaterra i no em podia esbroncar. Emmirallada en ella jugava a fer-me gran. Va ser quan vaig descobrir Crossroads de Tracy Chapman, em recordo submergida en una marea de melangia escoltant el disc un cop i un altre. Llavors encara somiava quan no m’atrevia a actuar, i allà en el meu món, era feliç a la meva manera encara que no ho sabés.  Enamorada de l’amor més que estimar, amb el sentit del ridícul crescut i enlluernada per les qualitats dels altres, caminava cap a un món d’adults, exorbitant i desconegut. Només el temps m’ha sabut ensenyar a posar-me unes lents de visió amable i comprensiva que convergeix en els raigs de llum que brollen des de l’interior.


Fotografia: https://elefantezen.com/wp-content/uploads/2019/11/no-puedo-respirar-bien.png

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ser feliç

Respiro a tres temps

Happycràcia