Seguim…

Quin descans deixar de sentir allò de la nova normalitat i començar a recuperar la vella. No cal posar-li nom. 

Ara fa un any celebrava la que seria l’última de les festes en molt de temps, Sant Joan, amb els de sempre. No recordo molt bé quines eren les restriccions del moment, el que sí que recordo és que ens donaven una petita treva, després de molt confinament, i que com a bons minyons comptàvem el màxim de persones permeses. Eureka! Quadrava! Així doncs, unes truites, unes coques, i alguns petards van fer la festa. 

Després per aquí a ponent tot es va truncar de nou, i l’estiu tornava a estar ple de normes i restriccions, i després la tardor, i l’hivern, i la primavera novament... 

Demà celebraré Sant Joan amb els de sempre, però de moment, avui, em posen la primera dosi de la vacuna. Entenc l’entusiasme de la gent quan arriba el seu torn per rebre-la. Significa recuperar llibertats i deixar anar moltes pors. Així ens l’han venut. Així ho estan executant. Però no em deixa de sorprendre i de fer una mica de gràcia la fal·lera. Ni convocar al bar per fer unes canyes tindria més èxit. 

Sento petards, ja de bon matí, i el meu gos també els sent, i s’amaga, maleïda festa deu pensar. A ell li és ben bé igual les festes i la pandèmia. Només vol quatre amanyacs, menjar cada dia i que el deixin tranquil. 

No és un mal plantejament.