El més important


A la façana de casa hi tornen a niuar els pardals. Els colors de la primavera no han deixat d’allotjar-se en els cirerers, en les roselles, i en els conreus de blat. La vida, en si mateixa, segueix el seu curs ignorant els contratemps que la mateixa naturalesa provoca en la nostra manera de viure.

La realitat és un indret estrany sustentat per una consciència col·lectiva, que uns quants, un dia, es van inventar i que la resta anem alimentant sense fer-nos gaires preguntes. La pressa en què habitualment estem instal·lats ens distreu de les coses importants de la vida. I si trobem un moment per a la reflexió, rarament en trobem un altre per aplicar les conclusions a les quals hem arribat.

Quan tot això acabi, haurem de fer un esforç per no tornar a lo de sempre? Estem esperant en candeletes poder tornar a fer un munt de coses de les quals ens hem estat privant durant dos mesos. Però això, segurament, farà que deixem de tenir temps per fer-ne unes altres de molt més senzilles, i que ara fèiem posant els cinc sentits, dedicades exclusivament a aquells que configuren el nostre dia.


“El més important en la vida és que el més important sigui el més important.”  (Stephen Covey)

Em quedo amb el valor que tenen en la meva vida els éssers a qui estimo, i amb la importància de què tots els encontres siguin en una realitat nascuda de la senzillesa, l’honestedat i l’amor.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ser feliç

Respiro a tres temps

Atrevir-se a somiar