Ser feliç


Se m’acumulen les hores de no poder fer allò que voldria.

Perdoneu-me si anar a passeig i fer esport a l’aire lliure no m’han convertit en la dona més feliç i afortunada del món. Disculpeu-me, a més, per dir-ho.

Responsabilitat i paciència són les paraules més dites durant el primer semestre de l’any, i molt em temo, que ho seguiran sent durant una temporadeta. De les dues vaig sobrada, diria, pregunteu-li a ma mare i al meu fill. De debò que sí, sóc pacient i responsable, i també agraïda per l’esforç de tots. Però, diré, i que em perdonin aquells que de debò ho estan passant malament, i aquells que segueixen a primera línia que n’estic fins als ovaris. 

Trobo a faltar sortir a sopar amb el meu home, quedar amb les amigues, fer el vermut amb ma germana, poder veure a ma mare... I és que ja comença a ser una necessitat d’aquelles que ocupen un racó important dins meu, i que acaben revolucionant-m’ho tot. Quan la llibertat queda suspesa, encara que sigui temporalment, encara que sigui de forma parcial, encara que sigui per un bon motiu, s’obre una ferida.

Avui em faré meva la frase del filòsof John Stuart Mill, “He après a buscar la meva felicitat limitant els meus desitjos en comptes de satisfer-los”.

I com diu Pablo Neruda en el poema Oda al día feliz:

...
Hoy dejadme
a mí solo
ser feliz,
con todos o sin todos,
ser feliz
con el pasto
y la arena,
ser feliz
con el aire y la tierra,
ser feliz,
contigo, con tu boca,
ser feliz.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El no-artista

El virus de Schrödinger (o tenir i no tenir el coronavinus alhora)