Ser feliç

Se m’acumulen les hores de no poder fer allò que voldria.

Perdoneu-me si anar a passeig i fer esport a l’aire lliure no m’han convertit en la dona més feliç i afortunada del món. Disculpeu-me, a més, per dir-ho.

Responsabilitat i paciència són les paraules més dites durant el primer semestre de l’any, i molt em temo, que ho seguiran sent durant una temporadeta. De les dues vaig sobrada, diria, pregunteu-li a ma mare i al meu fill. De debò que sí, soc pacient i responsable, i també agraïda per l’esforç de tots. Però, diré, ─i que em perdonin aquells que de debò ho estan passant malament, i aquells que segueixen a primera línia─ que n’estic fins als ovaris. 

Trobo a faltar sortir a sopar amb el meu home, quedar amb les amigues, fer el vermut amb ma germana, poder veure a ma mare... I és que ja comença a ser una necessitat d’aquelles que ocupen un racó important dins meu, i que acaben revolucionant-m’ho tot. Quan la llibertat queda suspesa, encara que sigui temporalment, encara que sigui de forma parcial, encara que sigui per un bon motiu, s’obre una ferida.

Avui em faré meva la frase del filòsof John Stuart Mill, “He après a buscar la meva felicitat limitant els meus desitjos en comptes de satisfer-los”.

I com diu Pablo Neruda en el poema Oda al día feliz:

...

Hoy dejadme

a mí solo

ser feliz,

con todos o sin todos,

ser feliz

con el pasto

y la arena,

ser feliz

con el aire y la tierra,

ser feliz,

contigo, con tu boca,

ser feliz.