Estirant el fil de la ignorància

Do While ( Covid-19 )                Reclou-te                Posa’t mascareta                Renta't les mans     Mantingues la distància Loop   Ni en un  googolplex  d’anys (paraula que m'ha ensenyat el meu fill), hauria pogut imaginar que viuria una circumstància com l’actual. Hi va haver un temps en què ens sobraven els petons, en què abundaven les abraçades, els rostres tenien expressió i la veu no tenia obstacles. Te’n recordes?  Fotografia: Bucle temporal  

Inspiro a tres temps. La flaire s’endinsa profund fins a la memòria. Desenredo les idees. Dubto de l'axioma. Viatjo al pretèrit perfet. Torno al present. Embasto moments. Camino amb eurítmia. Continc la bogeria. Recordo. Oblido. Invento. Et recorro amb les mans. T'espero al futur. Bresso la ment. Cuso els solcs dels cors (o ho voldria). Expiro a tres temps.

No descendim sinó que ens alcem des del nostre passat. (Anne Michaels)

  — Estava pensant en com puc donar-li la volta. — La volta a què? — A la situació, és clar. — És qüestió d’acceptació, les coses són com són. S’han d’entomar tal com venen. — Què vols, que rigui la gràcia? — Millor que plorar... — És que em fa ràbia, i pena, i por... Has de reconèixer que ha sigut una mala jugada. A partir d’ara serà inevitable, però no estava preparada per encetar el meló. — No t’instal·lis en el “si hagués...”! ...atlov al il-ranod moc és oN—

De les entranyes de la meua terra brota la llengua que m'estimo, la que m'ha vist créixer, la que em defineix i reconeix com a filla de les terres de ponent. En altres temps ofegaren les paraules, amagades com herència espúria, acollides  sols, en el confort de la intimitat. Lluny queden aquells dies. Avui, més que mai, orgullosa de ser d'aquí,  lo meu cor batega en sintonia amb cada mot que crida i defensa  la meva llengua, el català. Poema publicat en el recull "L'Estimem perquè és la nostra!" editat per l'Associació de Relataires en Català al maig del 2013. Revisat Setembre 2020.

Res acaba de cop.  Els finals també tenen un principi,  un principi tímid i imprecís.

Fa por la mort. Per això vivim, o vivíem, sense tenir-la massa en compte. Llegia l’altre dia l'article d’una mestra, en el que transmetia la seva angoixa per la tornada a les escoles. Ella, deia, formar part de la població de risc, i tenia una por terrible a rebre un bombardeig de càrrega infecciosa dels seus alumnes. Es queixava que la tornada no era un tema acadèmic sinó econòmic, per facilitar la conciliació d’aquells que no poden fer teletreball. Em va fer pensar en com la por bloqueja tots els sentits deixant només aquell instint de supervivència que com a éssers vius portem a dins. Si et pregunten quin és el nombre màxim de morts acceptable davant la situació que sigui: la  covid -19, accidents de trànsit, violència masclista..., i penses en “persones” podria ser 100, 20, 10..., però si penses en els teus o en tu mateix, aquest número baixa fins a zero. Entenc que aquesta noia no es vulgui arriscar només perquè l'economia s’hagi de reactiv...

Esculpeixes amb delicadesa sobre una base modelable, admirant la grandesa de la matèria primera; per si sola manifesta les possibilitats de com existir en un futur. Afaiçones amb tendresa, engrandint les virtuts amb valors. Compons , honesta amb la –teva– veritat, per transformar-se en una obra genuïna, fidel a si mateixa. Espaies les teves idees i es representen les seves. L’alliberes del teu camí, esperant poder seguir el seu de prop, desitjant que sigui un camí il·luminat per la seva essència i la seva joia. Gràcies, mare, per fer-nos el camí més fàcil, sempre. Fotografia: https://previews.123rf.com/images/ogovorka/ogovorka1612/ogovorka161200018/69505310-clases-de-cer%C3%A1mica-estudiante-haciendo-crisol-de-arcilla-en-la-rueda-primer-plano-de-las-manos-sucias-.jpg

Jo, que soc mare d’un nen encara prou petit perquè la normativa dicti que ha de sortir al carrer amb sa mare o son pare, tinc el privilegi de poder fer allò que se’n diu “anar a fer un vol”. Sí, sí, una hora sencera! Això sí, si me l’emporto jo, son pare es queda a casa (o va amb la bossa d’anar a comprar dos metres rere nostre), ah!, i no podem tocar res ni ningú, i si ens trobem un conegut, el saludem rapidet (un mes i mig es resumeix ràpidament si te l’has passat tancat a casa), i sempre dos metres de distància a banda i banda del nucli familiar (a hores d’ara ja faig un càlcul mental de les distàncies d’allò més exacte). No passar res! Estic superemocionada, el meu fill pot trepitjar el carrer de nou i respirar aire fresc, encara que sigui amb la roba de primavera de l’any passat que li tiba per tots els costats...    I és que, n’hi ha que no tenen tanta sort. La gent gran, farta d’estar a casa sense sortir ni a comprar per por d’agafar el virus dels trons...

Quan el drac la veia passar, sempre li feia ullets amb timidesa. Així doncs, la princesa, decidida com era, li va confessar el seu amor regalant-li una rosa.  El drac somrigué embadalit, i tot seguit, se les va cruspir a les dues. Fotografia : https://eldrop.files.wordpress.com/2012/04/stjordi.jpg?w=640

Un huracà de sentiments entren a la meva estànça sense permís a sacsejar-me l’ànim.     Em penso insignificant mentre em deixo caure al buit de la tristesa. La llum es perd entre les ombres. La tarda es trenca. Derrotada pels meus propis pensaments em fico al llit i tanco els ulls, demà serà un altre dia.

Si el teu mirall reflectís amb la meva mirada, Si les meves paraules despatxessin pors, Si els meus pensaments portessin salut. Si trobessis en mi el consol. Si pogués ser el teu refugi. No coneixeries la  tristesa, ni l’angoixa, ni la soledat. L’amor i compassió no serien per donar, sinó per rebre. La vida somriuria per  a tu,  només per a tu. El món seria un lloc amable d’aroma a farigola, menta i fenoll. El sol l’abraçada que et reconforta. El vent la veu que et reafirma. El mar la teva banda sonora. I la terra et retornaria les teves arrels. L'empremta de les teves petjades han guiat el meu camí. Ara les nostres llàgrimes conflueixen en els teus mals. Dona’m la mà i sortim d’aquí. Fotografia: https://disfrutaaprendiendo.com/wp-content/uploads/2018/04/esta.jpg  

De matinada entre les pors i els plors et fas real. El primer acord de la nostra cançó, el plor de vida. En la carícia es defineix el rostre covat dins meu. Olor de talc i llàgrimes amargues les nits en vetlla. En els teus ulls s’emmiralla un nou jo teixit a mida. S’adorm l’estança. Ànim suspès al ritme d’un cor batent. Estens la mà buscant-me la mirada. I fas un pas. Cobrellit de petons i pessigolles passen el fred. El somrís que embruixa omple les tardes de joc. Brota un t’estimo dels teus llavis menuts. Arrels de joia.