L’abraçada pendent




Veure’ns el somriure ens tranquil·litza. Sentir-nos la veu ens apropa. Paraules valentes, paraules serenes, paraules esperançadores, viatgen totes elles a través del Skype, del whatsapp o a viva veu des de l’habitació confinada. Però els ulls delaten l’enyor i el cansament d’uns dies estranys per a tots. Ens hem hagut d’adaptar a la incertesa, a la soledat o l’excés de companyia, a què el nostre món ara és tan gran com ho és la nostra llar, a les abraçades amb la mirada i amb el cor, a la pèrdua en la distància, a no saber que passarà...

Cadascú té un paper en aquest teatre improvisat. Els infants, felicitat pura, model estrella d’adaptació, acceptació i optimisme, són la prova que la humanitat necessita ben poc per gaudir, per viure sense sobreviure. Aquells que surten al camp de batalla, no valents per ser-ho, sinó per sortir cada dia a pesar de les seves pors. Ho donen tot, fins i tot, sabent que les condicions no són les adequades. O els que es queden a casa i actuen amb precaució, per solidaritat, per amor. Fins i tot hi ha un paper pels inconscients que es pensen invulnerables i riuen les pors dels mortals.

La vida misteriosa i capritxosa als nostres ulls, ens ha posat el món de cap per avall.  A tots.  Alhora. Obligant-nos a reorganitzar les nostres vides i els nostres sistemes, a col·laborar amb la comunitat, a solidaritzar-nos amb els més vulnerables, a comprendre’ns i recolzar-nos.
Encara queden setmanes insòlites en què haurem de combatre amb una muntanya russa d’emocions. Però mantindrem la por a ratlla agafant-nos a un "tot anirà bé", i al somriure, i a la veu de paraules valentes.


Fotografia: https://media.istockphoto.com/vectors/curve-line-from-flying-letters-vector-decoration-from-scattered-vector-id1180608605

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Atrevir-se a somiar

Inesgotable joventut

Les coses de darrere de les coses