L’abraçada pendent




Veure’ns el somriure ens tranquil·litza. Sentir-nos la veu ens apropa. Paraules valentes, paraules serenes, paraules esperançadores, viatgen totes elles a través del Skype, del whatsapp o a viva veu des de l’habitació confinada. Però els ulls delaten l’enyor i el cansament d’uns dies estranys per a tots. Ens hem hagut d’adaptar a la incertesa, a la soledat o l’excés de companyia, a què el nostre món ara és tan gran com ho és la nostra llar, a les abraçades amb la mirada i amb el cor, a la pèrdua en la distància, a no saber que passarà...

Cadascú té un paper en aquest teatre improvisat. Els infants, felicitat pura, model estrella d’adaptació, acceptació i optimisme, són la prova que la humanitat necessita ben poc per gaudir, per viure sense sobreviure. Aquells que surten al camp de batalla, no valents per ser-ho, sinó per sortir cada dia a pesar de les seves pors. Ho donen tot, fins i tot, sabent que les condicions no són les adequades. O els que es queden a casa i actuen amb precaució, per solidaritat, per amor. Fins i tot hi ha un paper pels inconscients que es pensen invulnerables i riuen les pors dels mortals.

La vida misteriosa i capritxosa als nostres ulls, ens ha posat el món de cap per avall.  A tots.  Alhora. Obligant-nos a reorganitzar les nostres vides i els nostres sistemes, a col·laborar amb la comunitat, a solidaritzar-nos amb els més vulnerables, a comprendre’ns i recolzar-nos.
Encara queden setmanes insòlites en què haurem de combatre amb una muntanya russa d’emocions. Però mantindrem la por a ratlla agafant-nos a un "tot anirà bé", i al somriure, i a la veu de paraules valentes.


Fotografia: https://media.istockphoto.com/vectors/curve-line-from-flying-letters-vector-decoration-from-scattered-vector-id1180608605

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L’aprenent

Imatge
  Li va dir al seu mestre que ja estava preparat. Se sabia a consciència els continguts del temari i volia passar a la pràctica. Es delia per construir-n’hi un de propi. Hi havia molta feina per fer, però ho tenia tot pensat; que si folrar amb un sòl bru, realçar amb tons blaus, afegir una mica de verd, engalanar amb núvols i estels i, per acabar-ho d’adobar, moltes criatures de tota mena. Havia passat gairebé una setmana i ja ho tenia tot a punt. El setè dia, mentre descansava, va pensar, «Em faré dir Déu». També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '21
Read more »

Empatx de confinament

Imatge
Passen els dies entre trobades confinades en què xerres de confinament, lectures distretes sobre confinament, art i dibuix que descriuen la vida i el confinament, vídeos que aporten humor al confinament, i mots que em retraten en un full, i així, ocupar el temps de confinament...   Tinc tal empatx de confinament que crec que quan acabi tot plegat em quedarà un buit a la zona de l’estómac que res té a veure amb el fet que m’hagi cruspit la despensa sencera durant aquests dies i ja només hi quedin les teranyines. Més aviat serà un buit  com el que tenia quan havia estat molt de temps preparant-me obstinadament els exàmens. Un cop acabats sempre m’envaïa la sensació que em faltava quelcom i estava uns dies fins que aconseguia reemplaçar-ho per altres coses. Intueixo que això no em passa només a mi. I en realitat deu ser bo, perquè deu voler dir que ho portem força bé, que tot i aquells moments de tristesa que ens segresten de tant en tant, hem après a gaudir lentament, a assaborir instan
Read more »

Supervivent

Imatge
Es preguntava com havia arribat fins a aquella terra erma. Devia ser una mena de broma. O joc. O potser era un segrest. Feia sis dies que estava allà, sol i nu i no havia ensopegat amb cap tipus de vida. Tenia set i gana i no podia parar de plorar. Allà lluny, li va semblar distingir una figura humana tentinejant d’esgotament. Es va pensar que era un miratge; no obstant això, s’hi va atansar. Era una noia assedegada, bruta i nua. També l’havien abandonada en aquell indret. Un bri d’esperança el va embolcallar. Es van llançar als braços l’un de l’altre en una forta abraçada i aprofità l’avinentesa per palpejar-li el cul i les cuixes. La noia s’apartà indignada i, tot i el seu estat, encara va tenir forces de cridar: «Es pot saber que fas depravat?». «Mmm! Tendra i magra», pensava l’altre mentre salivava. Núria Pelegrí Bobet També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '22
Read more »