El no-artista

Si un full en blanc et pica l’ullet, els pinzells et persegueixen per tota la casa, la gràcia et brota per tot el cos, un acord acompanya cada mot que pronuncies, o el teu receptari està invocant ingredients exòtics, no, no t’has tornat boig. És la cuqueta de les arts que es desperta. Aquella que habita en les profunditats del teu ser i havies anat asfixiant, amb presses i rutina, fins a deixar-la pràcticament sense alè. 

D’entre tots els mals de viure en temps de pandèmia, la nota positiva, si ho podem dir així, és el regal del temps, de la intensitat, del canvi de perspectiva... En definitiva, l’aliment del qual es nodreixen les arts. Que seria d’elles sense emoció, drama, autoreflexió i reinvenció?

Així doncs, arribats a aquest punt, seria lògic pensar a aprofitar aquests dies per reconnectar amb un mateix i restablir l’ordre de prioritats, però sobretot, per interioritzar-ho per tal de recordar recordar-ho el dia que ens desconfinem, perquè ja se sap, la “normalitat” absorbeix i endormisca fins a fer-te oblidar qui ets i, que et mou i remou.