Mala mare, bona mare




Al voltant de les vuit del matí, baixes cantussejant amb un somriure dolç i satisfet als llavis. Jo també somric i  et desitjo un bon dia.
#moment_1_bonamare La satisfacció de veure la felicitat baixar per les escales de casa.


Sento renecs dues habitacions més enllà, intueixo que comences amb les tasques de l’escola, respiro. De nou sento renecs dues habitacions més enllà, respiro. Sento renecs... Amb els nervis, la veu i, fins i tot, els cabells crespats, enceto el camí fins a tu mentre vomito una esbroncada directament (des)proporcional als fets.
#moment_2_malamare  Explosió per acumulació...


Passes la tarda, construint i destruint, amb un escampall de legos al teu voltant. De sobte, em mires sobresaltat i em demanes el berenar. Tanco el meu llibre, i miro el rellotge, les vuit de la tarda. M’aixeco, tota digna, i et dic que aquestes ja no són hores...
#moment_3_malamare Quan se t’oblida donar-li el berenar al teu fill.


Per enèsim vespre consecutiu, fullegem i comentem abans d’anar a dormir, un llibre sobre el cosmos que sembla que entens millor que jo. Després, rescatant el mateix somriure dolç i satisfet del matí, t’allites.
#moment_4_bonamare La fortuna que la vida se'm mostri a través dels seus ulls.



Fotografia:http://www.mujercoaching.com/wp-content/uploads/DESTINO-FORTUNA.jpg


Comentaris

  1. Judith Mellado1 de maig del 2020, a les 1:10

    Es qüestió de trobar l'equilibri no? I no autoinculpar-nos, ningú es perfecte, les mares tampoc...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Núria Pelegrí Bobet1 de maig del 2020, a les 1:35

      Doncs sí, després de deu anys n'he aprés bastant. Tot i així, de vegades encara em costa.

      Elimina
  2. Rafael Molero Cruz6 de maig del 2020, a les 9:23

    M'ha agradat com ho expresses, Núria. La lectura i l'escriure ens fa cada dia millors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Núria Pelegrí Bobet7 de maig del 2020, a les 8:25

      Doncs sí. Gràcies per les teves paraules i per perdre una estoneta llegint-me Rafael.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L’aprenent

Imatge
  Li va dir al seu mestre que ja estava preparat. Se sabia a consciència els continguts del temari i volia passar a la pràctica. Es delia per construir-n’hi un de propi. Hi havia molta feina per fer, però ho tenia tot pensat; que si folrar amb un sòl bru, realçar amb tons blaus, afegir una mica de verd, engalanar amb núvols i estels i, per acabar-ho d’adobar, moltes criatures de tota mena. Havia passat gairebé una setmana i ja ho tenia tot a punt. El setè dia, mentre descansava, va pensar, «Em faré dir Déu». També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '21
Read more »

El do

Imatge
Quan la seva mirada en trobava una altra s’esvania la resta del món. Es connectava fugaçment als ulls inquiets de la presa. Ho feia de sempre, de manera instintiva i involuntària. Prou que hagués volgut evitar-ho, però era un do. No l’havia escollit. No podia desfer-se’n. Penetrava més enllà; travessava la còrnia, les pupil·les, la retina i arribava als pensaments. Desarmava l’individu. Visionava intimitats, secrets i vergonyes fins a deixar un ésser fràgil i vulnerable, sense res a amagar. La càrrega de la veritat aviat li va pesar massa; totes aquelles astúcies i falsedats s’instal·laven dintre seu i l’amargura s’anava apoderant d’ell a poc a poc. Per això ho va fer. Per això es va treure els ulls. Només volia deixar de saber. Però els dons busquen els seus propis camins per florir. En va tenir prou amb un lleuger frec, pell amb pell, perquè la maleïda veritat del desconegut el recorregués, ferotge, fins al magí. Núria Pelegrí Bobet També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - ...
Read more »

Supervivent

Imatge
Es preguntava com havia arribat fins a aquella terra erma. Devia ser una mena de broma. O joc. O potser era un segrest. Feia sis dies que estava allà, sol i nu i no havia ensopegat amb cap tipus de vida. Tenia set i gana i no podia parar de plorar. Allà lluny, li va semblar distingir una figura humana tentinejant d’esgotament. Es va pensar que era un miratge; no obstant això, s’hi va atansar. Era una noia assedegada, bruta i nua. També l’havien abandonada en aquell indret. Un bri d’esperança el va embolcallar. Es van llançar als braços l’un de l’altre en una forta abraçada i aprofità l’avinentesa per palpejar-li el cul i les cuixes. La noia s’apartà indignada i, tot i el seu estat, encara va tenir forces de cridar: «Es pot saber que fas depravat?». «Mmm! Tendra i magra», pensava l’altre mentre salivava. Núria Pelegrí Bobet També el podeu llegir a:  La microbiblioteca - Microrelats d'octubre '22
Read more »