Estirant el fil de la ignorància

   El seu somriure, just  a l’instant en què esclataren els aplaudiments del públic, va omplir la sala. També el meu cor. Llavis que, en silenci, narraven una història. Una que parlava de l’orgull d’estar sobre l’emblemàtic escenari,  de la satisfacció de compartir una passió, de la convicció de créixer abrigada, de la il·lusió de sentir a prop els éssers estimats. I encara més... diria que explicava que un dia ho va somiar. Va ser el mateix dia que es va atrevir a creure que podia esdevenir.   Era un dia qualsevol, preníem alguna cosa en una terrassa de la Plaça Europa i ho va soltar com una bomba. Estava decidida. Aleshores ens creiem gates velles, però en realitat només érem unes nenes. I sí, va agafar la maleta, i se’n va anar a buscar el seu lloc al món.  S’instal·laria a casa d’una amiga, a Barcelona, durant unes setmanes fins que trobés alguna cosa. Les amigues ho són tot (tenim sort de tenir-nos, oi?). Allò d’agafar i marxar –i això que és ara...

  La solitud deu ser un art. O és que nou us remou els sentits i les emocions? Com qui es mira el mar en un quadre de Monet, o escolta a Chopin, la solitud, també fa aflorar racons d’un mateix −íntims, profunds−, que poden esclatar en delit, o enfrontar-te amb el pitjor dels turments. Per estimar la solitud t’has d’estimar. I no sempre t’estimes prou per estar només amb tu mateix, sense fugues de la veu (la del teu dimoniet) que et mostra, com en un catàleg, ficcions excelses. La solitud t’endinsa en el laberint interior particular. Per sort, com més cops el recorres, més el coneixes, i més fàcil és gaudir-lo.   Fotografia: https://lapiedradesisifo.com/2018/02/25/soledad-solitud-dos-formas-diferentes-estar-solo/

Se’l mira amb ulls tendres i provocadors alhora, i somriu.  Té un posat despreocupat. És estiu, i el dia, la vida, la felicitat, allarga. Té els cabells llargs i  negres. Al principi els porta recollits, per això no paro esment en la seva cabellera fins més tard que es desfà el monyo. Desborda tanta joventut que sembla inesgotable. Em sorprèn un punt d’enveja que em recol·loca als meus quaranta i escaig.  I sí, penso allò de “qui pogués tenir vint anys una altra vegada”. Però amb la visió que et dona, irremeiablement, l’experiència dels quaranta. Seria tan diferent... Ho seria? S’atansa a la seva galta i li fa un petó,  pren l’últim glop del granissat de llimona i s’alcen. Pas a pas desapareixen de la meva vista per continuar amb la seva vida mentre jo li dono tombs; un dia, també vaig ser jove i bonica, però no ho he sabut fins ara. Fotografia: https://www.jardineriaon.com/fotos-de-margaritas.html

  Se m'ha sincronitzat l'ego amb les fases lunars. Per increïble que sembli és així. La setmana passada estava pletòrica, com el pleniluni. Aquesta, cada dia que passa em sento més poca cosa. I la que ve, ja ho veuràs, estaré tancada a casa plorant les meves misèries.

El beso de Gustav Klimt En la tendresa de la nit ascendim refugiats l’un en l’altre. Aplegats sota els llençols traspassem els murs de la pell, endins, fins a perdre’ns en el deliri. I habitem, per una estona, en la desraó dels sentits d’un món il·lusori en el que només tu i jo hi som, i per una estona ens hi quedem per sempre.

Quin descans deixar de sentir allò de la nova normalitat i començar a recuperar la vella. No cal posar-li nom.  Ara fa un any celebrava la que seria l’última de les festes en molt de temps, Sant Joan, amb els de sempre. No recordo molt bé quines eren les restriccions del moment, el que sí que recordo és que ens donaven una petita treva, després de molt confinament, i que com a bons minyons comptàvem el màxim de persones permeses. Eureka! Quadrava! Així doncs, unes truites, unes coques, i alguns petards van fer la festa.  Després per aquí a ponent tot es va truncar de nou, i l’estiu tornava a estar ple de normes i restriccions, i després la tardor, i l’hivern, i la primavera novament...  Demà celebraré Sant Joan amb els de sempre, però de moment, avui, em posen la primera dosi de la vacuna. Entenc l’entusiasme de la gent quan arriba el seu torn per rebre-la. Significa recuperar llibertats i deixar anar moltes pors. Així ens l’han venut. Així ho estan executant. Però no em...

Fotografia extreta de bestiari.cat   La ciutat aguaita:   Quan la primavera treu el nas per Lleida, lo Marraco, el drac més popular de la ciutat, es comença a despertar. Lentament va sortint de l’estat de letargia que ha mantingut durant els mesos de fred, amagat a bon recer. La temperatura del cos li augmenta lleugerament i els seus pulmons recuperen la freqüència respiratòria normal. Quan té l’ànima prou revifada, un equip de professionals el visiten per fer-li una revisió. Rastregen la pell a consciència buscant si hi té alguna ferida per guarir. Examinen les seves articulacions. Li mesuren els decibels entonant un rugit. Comproven que expulsa la quantitat justa de fum pel nas. Constaten que els seus passos són lents i segurs, i li netegen cada escata fins que llueixen resplendents, deixant-lo a punt per al gran dia.     Lo Marraco (pànic escènic):   Sento el pes de la fama a tot el meu cos. Aixafant-me. Exercint tota la força de la gravetat. Es...

Sempre he admirat la teva felicitat, despreocupat cantusseges mentre fas i desfàs concentrat, abstret d’allò que t’envolta, atent a allò que t’envolta. No és contradictori si parlo de tu. Tan petit i tan conscient dels defectes del món on vivim. Tan senzill. I tan difícil. Les convencions socials ens perden, oi fill? La vida és així.   Compartim moltes estones reflexionant sobre la vida i el món, sempre aprenc alguna cosa al teu costat, no només a ser mare, que encara ho faig com puc, també a veure la vida des d’una mirada desacomplexada. Pròpia.   La vida és un joc en què de vegades només tens una oportunitat. D’altres, tornes constantment a la casella de sortida. És així, la vida. Buscava les paraules per descriure el meu neguit i potser la por se les reserva. Quan casa meva sigui una urna, seré només allò que quedi de mi en tu. Qui seré quan ja no hi sigui? Fotografia: https://i.pinimg.com/564x/76/f0/4d/76f04dddc26f20432ac0243900fa48...

Es respira tranquil·litat aquí, potser no calia recórrer tants quilòmetres per sentir-la, però més a prop, en el dia a dia, no la vaig saber trobar. Encadenada a casa, al municipi, a la comarca, necessitava anar més enllà. I fer com si les restriccions no ens ofeguessin, com si la mort no ens perseguís, com si les pors estiguessin controlades, com si poguéssim decidir. Tenir tot el temps per nosaltres, gaudir de l'escalfor d'un sol primaverenc, deixar-nos captivar per l’encant d’altres pobles, i fer la migdiada sota l’ombra d’un llimoner.

Sembla que, de tant en tant,  estimar-se  es converteix  en un esforç.  Defalleixes;  et falten forces  per intentar recordar  de què anava la història.  No albires on conflueixen els camins,  però decideixes seguir caminant  encara que sigui sense rumb.  I per fi,  un dia, de nou, una guspira d’il·lusió  flirteja insistentment amb tu  memorant el perquè de tot plegat.  Pot ser que ho descobreixis  al fons dels seus ulls,  en una rialla espontània  o en un t’estimo que et creus.

La foto és de la pintura: Guayasamín y el abrazo Vaig pensar que igual havies marxat i abans havies passat per aquí. Que per aquest motiu, em demanaves  l’abraçada amb insistència. I que per això no vas parar d’estrènyer,  fins que, protegida entre els teus braços, em vaig sentir com una nena. No la que vaig ser, ella no es va sentir mai així, una altra.  La dona d’ara feta petita, la que comprèn les coses, la que ha après que darrere l’egoisme i la falta d’habilitats per comunicar-te també hi ha amor, el màxim que saps donar; i m’ho fas saber, perquè no ho oblidi, trobant-nos en l’abraçada d’un somni estrany.

  Fotografia: Tony luciani   Per moltes arrugues que intentin esborrar la nena que vaig ser, persisteix sota la pell. Cada una és un camí traçat cap a un indret del futur. Però ja rau en el passat. L’origen, la innocència d’uns ulls límpids. Ara impassibles observen en calma com el temps corre i no es deixa atrapar. Mirar enrere em provoca vertigen. Mirar endavant se'm fa estrany. Insisteixo. No he deixat enrere la nena que vaig ser. Però, certament, de vegades no la trobo per enlloc.