El do
Quan la seva mirada en trobava una altra s’esvania la resta del món. Es connectava fugaçment als ulls inquiets de la presa. Ho feia de sempre, de manera instintiva i involuntària. Prou que hagués volgut evitar-ho, però era un do. No l’havia escollit. No podia desfer-se’n. Penetrava més enllà; travessava la còrnia, les pupil·les, la retina i arribava als pensaments. Desarmava l’individu. Visionava intimitats, secrets i vergonyes fins a deixar un ésser fràgil i vulnerable, sense res a amagar. La càrrega de la veritat aviat li va pesar massa; totes aquelles astúcies i falsedats s’instal·laven dintre seu i l’amargura s’anava apoderant d’ell a poc a poc. Per això ho va fer. Per això es va treure els ulls. Només volia deixar de saber. Però els dons busquen els seus propis camins per florir. En va tenir prou amb un lleuger frec, pell amb pell, perquè la maleïda veritat del desconegut el recorregués, ferotge, fins al magí. Núria Pelegrí Bobet També el podeu llegir a: La microbiblioteca - ...
